Ves al contingut principal

L'espoli a les universitats, una constant històrica (I) (#prouespoli)

Matarranya
El dramàtic acomodament de les universitats catalanes a les noves restriccions pressupostàries d'aquest any s'espera d'entre un 10 i un 17%. Les devastadores conseqüències que aquesta nova retallada pot produir són fàcils de deduir. Precarització material i atur, principalment. No només perdem els joves més ben preparats cap a la mobilització exterior (que diria la ministra espanyola Fátima Báñez) o consagrant-los a servir cafès (en paraules de l'exconseller Mena), sinó que cada dia, si no posem remei amb la independència, disposarem de menys recursos per formar-los adequadament. No només comprometem el present, sinó també el futur. Com sempre, la diferència de tracte entre metròpoli i colònies és estratosfèrica. Ja ho era l'any passat. Ja ho era fa vuitanta anys. Una companya em fa arribar un document, conservat a l’arxiu d’un important polític de les primeres dècades del segle XX, titulat “Estado comparativo de las cantidades presupuestadas por el estado para las universidades de Madrid y Barcelona en el presupuesto de 1933”.

Evidentment la concentració de la major part dels estudis a la capital espanyola provoca un desequilibri pressupostari brutal en les cinc grans partides en les quals es resumeix el quadre de despeses: personal facultatiu (1,52 milions a Madrid, per 0,2 a Barcelona), material (2,2 contra 0,6), despeses diverses (3,7 contra 0,07), obres (1,6 a 0,1) i biblioteques, la més “equilibrada” (0,07 a 0,03). Espectacular la diferència en els cinc àmbits, però sobretot en el de les despeses diverses, un gran calaix de sastre en el qual el pressupost de les universitats madrilenyes multiplica per 49 el de les barcelonines. El desglossament de les partides permet observar un altre element espectacular: els mateixos conceptes mereixen una retribució diferent als dos llocs, naturalment, com cal, sempre superior a Madrid. Així, les despeses de representació dels cinc secretaris de facultat es pressuposten en 3.000 pessetes a Madrid i en 2.500 a Barcelona. I el salari del secretari general és de 9.000 pessetes a la capital i de 8.000 a les províncies. I etcètera, etcètera. I el saqueig, com veurem demà, dura i dura.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.