Ves al contingut principal

L'espoli a les universitats, una constant històrica (i II) (#prouespoli)

Pena-roja de Tastavins (Matarranya)
Em direu que l'apunt d'ahir era història, que això potser ja no passa. Error. Continuem de manera força semblant vuitanta anys després, en aquest dia de la marmota colonial permanent que caracteritza el nostre dissortat país. Procedim a comparar els pressuposts de la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat de Barcelona, dos centres força més equilibrats en volum que vuitanta anys enrere. Per al curs 2011-2012, la Complutense comptava amb 84.985 alumnes i uns 6.000 professors. La de Barcelona, segons les xifres que publica ara mateix el seu web, compta amb 81.000 i 5.306 respectivament. Es tracta, doncs, de dos enormes transatlàntics docents amb necessitats de finançament relativament semblants. Pues va a ser que no, que diria aquell. La UCM va disposar en 2012 d'un pressupost de 536.586.439,08 €, mentre la UB s'havia de conformar en el mateix any amb un altre, bastant més modest, de 368.224.921,41 €.

Sí, senyor. Fem quatre números del que suposa tot plegat. Això vol dir que a cada professor de la Complutense li corresponen 14,2 alumnes i a cada un de la Universitat de Barcelona 15,3. Però, sobretot, que en el capítol de la despesa global, la UCM gasta l'equivalent a 6.313,90 € per alumne, mentre la UB hi dedica 4545,98 €. És a dir, posem-ho en percentatges, cada alumne de la Complutense gaudeix d'un pressupost un 38,9% més alt que cada alumne de la UB. Si ens fixem en els ingressos, paga la pena analitzar la diferència en la partida de transferències corrents (capítol IV): els diners rebuts de l'administració, vaja. La cosa està així: UCM: 378.795.160,03 €; UB, 232.684.569,20 €. És a dir, un 62,79% més per a la universitat capitalina. Excel·lent. Fabulós. Tot plegat vol dir que cada estudiant universitari català, que ja rep una inversió molt inferior a la mitjana espanyola en serveis públics de transport, sanitaris i de tota mena, que viu en un territori amb un nivell de preus molt més elevat, que gairebé no té accés al sistema de beques controlat des de la metròpoli, també és descriminat en la inversió a la mateixa aula. Però, tranquils, que no hi ha pressa per marxar. Calma. Paciència. Hem de deixar que ens trinxin una mica més el present i el futur. Us felicito fills.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…