Ves al contingut principal

Lliçons estonianes (#tenimpressa)













La història recent d'Estonia demostra l'èxit econòmic d'un antic territori del bloc soviètic. Naturalment, en parlo a partir de la lectura del llibre de Martí Anglada sobre les quatre vies cap a la indepedència, del qual us en vaig començar a donar notícia fa uns dies. A partir d'unes bases tecnològiques marcades en època de la dominació russa (amb els grans Centres de Computació de Tallinn i Tartu creats els anys cinquanta), el nou estat estonià ha sabut bastir una economia en la qual el lideratge en el densevolupament de les noves tecnologies és la seva carta de presentació. Dues dades: el popular sistema Skype de vídeo conferència hi va néixer i en 2010 per cada 100 estonians hi havia 111 mòbils. Aquest procés constitueix una immensa puntada de peu a la boca a tots aquells que continuen emprant l'estratègia de la por, la catàstrofe i l'abisme per parlar del futur econòmic d'una Catalunya independent; aquells als quals els agrada comparar-nos (com si Espanya pogués anar donant lliçons pel món) amb Xipre i Kosovo.

És cert que a Estònia l'herència soviètica en l'àmbit econòmic és encara massa fonda: és un país amb fortes desigualtats, especialment en la dicotomia àrees urbanes versus zones rurals. El 2008 la mitjana de renda per càpita era encara lluny de ser satisfactòria: se situava en el 67% de la mitjana del conjunt de la UE. Però a la capital, Tallinn, on es genera més de la meitat del PIB del país, se situava ja a nivell europeu en un 115%. Estònia desmenteix radicalment un dels principals arguments del dependentistes en relació a Catalunya: la inevitable vinculació a un mercat del qual teòricament es depèn. Perquè aquest espectacular augment de la riquesa s'ha produït enmig d'una reorientació exportadora espectacular. Recordeu que Catalunya ja destina al mercat espanyol menys de la meitat de les seves exportacions. Doncs bé, en el moment de la independència, el 92% de les estonianes anava directament al mercat rus. I quinze anys més tard, en 2007, en canvi, el 42% ja es dirigeix cap als països nòrdics, especialment, Suècia i Finlàndia. És possible fer-ho.

Comentaris

  1. Permeteu-me una reflexió sobre tot aquest discurs constant tan abassegador arreu del món sobre la competició i competitivitat permanents de les economies en tot el món. Cal competir?? Cal, sí, ser competent, sí. Però competir amb altri per vendre més, ho trobo absurd pel que comporta de suïcidi permanent entre tots plegats. Em direu que que jo estic pensant en l'altra alternativa de la adormidora dictatorial del comunisme. No. Allò es podria per si mateix davant de la falta de motivació per una banda, el pur comunisme; i de l'altra, per la mateixa dictadura que sempre s'engoleix en sí mateixa. És així per la pròpia involució que comporten totes les dictadures.
    Però, jo crec que és possible viure amb una economia estable, motivadora i sense agressivitat vers un suposat competidor. En una economia sense dependències externes. Crec en un capitalisme social d'entesa del respecte mutu, de responsabilitats compartides i per fer-les complir. Un país on un forn de pa serveixi el seu producte en quantitat suficient per poder-ne viure bé i no pas arrasant tots els altres forns de pa que pugui trobar.
    Aquesta agressivitat tan cafre com el de l'egoisme humà, cal aturar-la. Cal donar exemple de que és possible viure amb harmonia mútua generant uns programes d'abastiment nacional general en tots els àmbits.
    Dic tot això perquè tota aquesta excel·lència de la tecnologia que ens expliques tan bé avui, és molt bonica com un progrés dins de la confortabilitat humana, però no deixa de ser i comportar una agressivitat en el ser rerefons que provoca com a mínim tensió interna. Fer evolucionar la tecnologia és cosa sana, però abans que res ens cal aturar l'agressiva competició que sempre acaba generant crisi.
    No sé si m'he explicat prou bé, però és una reflexió que volia aportar-vos.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…