Ves al contingut principal

Menjar-nos la seva irresponsabilitat (#autonomisme)

Fontdespatla (Matarranya)
Negociació pressupostària. Estic encés. Emprenyat. Indignat. Avui em deixaré anar. Direu que aquest apunt ja l'heu llegit aquí. Però és que cal repetir-lo, si més no, una vegada al trimestre. La idea que em veig obligat un cop i un altre a exposar-vos és sempre la mateixa: el mal de ventre que provoca, dia a dia, escoltar els responsables de la situació a la qual hem arribat amb la immesa barra d'atrevirse a alliçonar-nos capgirant la seva responsabilitat cent-vuitanta graus. És senzillament espectacular, per exemple, escoltar als líders d'aquell partit roig i verd que va donar ple suport al sistema de finançament en vigor que ha col·lapsat econòmicament les administracions públiques del nostre país, que ha provocat que els ingressos siguin els que són, afirmar amb tota contundència que no es poden fer retallades, sense proposar cap mena de sortida viable. Al partit del senyor Navarro, que em va descomptar la primera part del salari com a treballador públic, carregar contra el tancament de determinats serveis.

A la senyora que presenta a Catalunya el partit del Govern espanyol que no paga el que ens deu (milers de milions que farien innecessària qualsevol retallada), que incompleix sistemàticament la llei i l'estat de dret (el famós estat de dret), carregant contra la Gestoria inerme que han creat. Senyors, tots plegats, fins fa quatre dies la immensa majoria autonomistes convençuts, la seva actitud és d'autèntica vergonya. I què dir de l'establishment que els acompanya pas a pas, aplaudint-los les gràcies, sense cap mena de crítica en profunditat, des de fa trenta-cinc anys. Tenen la descomunal cara dura de tapar el desastre on som que ells han contribuït decisivament a crear, evident, palpable, que descarrega contra la vida diària de milions de catalans en situació desesperada, amb l'amenaça d'un futur incert en cas d'independència. Però, quin és el país que heu construït tots vosaltres, desgraciats, per atrevir-vos a donar lliçons als altres! Ja està, m'he quedat més tranquil. Gràcies.

Comentaris

  1. CAT República Catalana Plenament Independent15 d’abril de 2013 a les 9:32

    El tripartit va caure de plè al parany de l'estampeta, el crèdit fàcil, allò que diuen "et donaré 3000€ en 1 moment... ajunti els seus pagaments... etc". Era una època sense seny, on la gent firmava preferents per a guanyar més calerons (no dic els enganyats), on els bancs deien que tenien crèdit il.limitat i tothom feia crèixer les inmobiliàries. Catalunya va fer anar la calculadora per a augmentar això i allò, no tant com tots els que van caure de cul amb Bankia, i altres, que ja es veu com no aixequen cap. Hi havia tants diners que perquè s'havia d'arreglar la patètica financiació que teniem des de 1981? a part, Déu ens ha donat tant que fins i tot teniem diners amb aquesta patetícia. Vam gastar amb ells x4, i Montilla, la veu cantant és qui s'en duu tot. Però el problema és la gran mentira espanyola, que tothom genera diners. CAT des de sempre genera molt més diners, abans i després de rebre la minsa contribució estil 1981 de cada any. I quan va petar tot, es va veure: Espanya no generava res, i CAT tenia un deute de caure's de cul. Ara van de llestos tots els de l'esquerra, menys ERC, espetant que Mas retalla de vici, no perquè faci falta, creient que és tot sentar-se i enllustrar les sabates de Rubalcaba i Rajoy, Navarro somriu i tot. Però fins i tot hi ha dubtes d'això. La gent certament va tenir com neguit quan es va proposar la via federal al 2003. I d'una a saltar a l'altre, a la independentista. Eren èpoques de recuperar, restaurar Catalunya, poder i generar riquesa. La via autonòmica era quasi federal, un "estatut" dins una constitució com a norma bàsica, un català com a oficial (i per tant "deure conèixer-la a CAT i dret a parlar-la"), etc en aquella macarrònica constitució de 1978 aporta que erem quasifederals. No es pot parlar d'autonomisme sense dir quasifederals. I realment, no es pot parlar de federal quan no es deixa ni la plena independència. ICV i PSFedCat tenen gent a Espanya, que els ho demanin a ells que posin tot lo que diu http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/04/rovira_el_proces_no_pot_quedar_condicionat_per_uns_pressupostos_que_imposa_el_ministre_monto_93690.php Rovira que reclamem. Si no ho poden donar ja, és que realment no volen ni federalisme ni autonomisme ni res.
    i ni que ho tinguessin davant, http://www.altanto.cat/documents/revista/jpg/g_0_1981.jpg no sabrien entendre res. Es temps de canvi, de CAT ||*||

    ResponElimina
  2. (Vaja, ja veig que t'hi vas desfogar fent fotos de Matarranya!! Je, je... doncs, jo vaig fer tot el recorregut fluvial del Matarranya...en els meus anys mossos... Esgotador però molt, MOLT bonic!!! Per dins de les gorges...)
    Dius que avui et deixes anar i trobo que encara estàs prou contingut. I què me'n dieu del "pur nazisme" d'anar a les cases dels qui provoquen que molts ja no en puguin tenir!?? Això no és crisi econòmica. Això és una liquidació d'arrambar tot el que poden abans no hagin de fugir per cames. Mentrestant, l'Aznar, amb tot el silenci dels llops, va foradant dins casa nostra sense ni fer-se notar la seva existència. De moment, tenen prou sort que -encara que no ho entengui- encara hi hagi silenci autèntic al carrer. Fins ara, tot és pau. Incomprensible.

    ResponElimina
  3. Molt bon escrit!!!!
    Però el que més em preocupa és que encara molts catalans compren aquest discurs.....

    ResponElimina
  4. Doncs a mi el que més em cansa és l'absurda obsessió de certa gent d'haver de disculpar-se per ser d'on són. Algú ha vist mai a un anglès, italià o francès demanant perdó i explicant-se? Jo no. És com amb la noia aquesta andalusa del vídeo que s'ha fet tant famosa. Molt bé que no vulgui odiar-nos, felicitats de tot cor, però substituïu la paraula català per negre/gai/jueu/gitano/etc en el vídeo i aviam com us sona.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.