Ves al contingut principal

Preneu nota de la data: 25 de maig de 2014 (I) (#Plebiscit)

Pena-roja de Tastavins (Matarranya)
A partir de la fixació, fa algunes setmanes, per la Comissió Europea, de les dates d'entre el 22 i el 25 de maig de 2014 per a la celebració de les eleccions al Parlament Europeu, va esclatar la polèmica al voltant del paper que aquests comicis poden representar a Catalunya. Alguns destacats independentistes en l'àmbit europeu, com ara l'eurodiputat Ramon Tremosa, es van posicionar ràpidament en contra. Em sembla prou clar que no és una data ideal per convocar la Consulta, en això estem d'acord. Però com estic convençut que no n'hi haurà, una vegada Espanya hagi dit no a autoritzar-la via legislació espanyola i hagi portat al constitucional i blocat la nova normativa aprovada pel Parlament de Catalunya, ens trobarem a prinicipis de 2014 situats en un nou caixa o faixa. El definitiu. Tothom sap que aleshores haurem d'anar a unes eleccions plebiscitàries sobre l'Estat propi en les quals caldrà un compromís, en cas de victòria, amb una immediata Declaració Unilateral d'Independència. Aquesta és la via per la qual ara, tan lentament avancem.

Serà difícil arribar a la primavera de 2014 en les condicions de total asfíxia econòmica a les quals ens sotmet el govern espanyol. Però, atesa la voluntat de suspendre unes eleccions plebiscitàries que hem vist expressada en el posicionament de l'advocat de l'Estat al recurs davant el Tribunal Constitucional presentat pel Govern espanyol contra la Declaració de Sobirania, sembla evident que les eleccions europees de maig de 2014 poden ser un bon roc a la faixa. No pas per ser utilitzades en sí mateixes com a plebiscit (aquest seria el darrer recurs), sinó per convocar-ne simultàniamet (crec que és legal fer-ho) unes eleccions autonòmiques plebiscitàries. Espanya es veuria obligada aleshores a suspendre les dues convocatòries o a donar un alliçonador exemple democràtic a tot el món, anant col·legi per col·legi a clausurar una de les dues urnes parades. El 22 de maig de 1640, entre mig miler i tres mil segadors prenien Barcelona i alliberaven el diputat militar que els havia defensat dels allotjaments militars imposats per Felip IV: tota la ciutat, tot el país, deia prou a una situació insostenible. Veurem que passa el maig de 2014.

Comentaris

  1. No és tan agressiu l'acte de suspendre unes eleccions, que Déu n'hi do!, com el de 1640 on a les famílies els desapareixia el jovent. Encara era més cafre i apuntava directament al ciutadà.
    De tota manera, trobo que tal com s'estan posant les coses, sobretot de tan ràpides, accelerades, aquestes eleccions plebiscitàries de Catalunya molt probablement caldrà convocar-les molt més aviat. Per ara, com aquell qui diu. Perquè si l'Estat no concedeix treva econòmica, no hi haurà més possibilitats que convocar-ne, per impossibilitat de governar. Podem treure'ns l'as de la màniga prorrogant el pressupost sens límit. Però, no ho veig gaire viable tampoc. La Generalitat tampoc no claudicarà i no crec que tanqui TV3, el CPNL, els Mossos d'Esquadra, les oficines a l'estranger, etc. La traca final de la irritació PePera ha estat la dels actes de la presentació del Tricentenari. El mateix Enric Millo ahir ja la va vessar inventant-se una història de ficció que ni l'Spielberg... La Rahola, avui mateix acaba de dir que l'Estat hi té 1.800 especialistes estudiant què fer amb nosaltres.
    Llavores, què fer?

    ResponElimina
  2. Està molt bé això de carregar-se de raons democràtiques, i de voler fer les coses el màxim de demòcrates, però arribat al punt que som no podem caure amb paranys que no son gens demòcrates. L'esta espanyol ja ha fet saber que no tolerarà unes eleccions plebiscitàries i això vol dir que suspendrà l'autonomia aleshores ens quedarem sense eines i sense representants i la UE i la comunitat internacional no diran res, suposant que diguesin quelcom i obligués ( per dir-ho d'alguna manera) de restablir l'autonomia,això portaria molt de temps, els entrebancs i retrasos serien constant, vaja que seria pràcticament inviable unes noves eleccions i encara menys qualsevol referèndum.
    El que vull dir és que els fulls de ruta, l'estratègia i les tàctiques és poden conservar quan només depèn d'un mateix, però quan no, vol dir que el full de ruta, l'estrategia iles tàtiques s'han d'anar adaptant (sense perdre el teu objectiu i precisament per aconseguir-ho) als moviments de l'enemic i als canvis constant dels esdeveniments i les situacions que se'n deriven.
    Ras i curt, no podem pensar que tota la lluita ha de ser escrupolosament democràtica quan l'enemic només ataca amb armes totàlitaries i gens democràtiques, és dir oblidem unes noves eleccions ( que no podrem fer perque il·legítimament no ens la deixaran fer) i fem la DUI, CiU i ERC tenen suficient majoria i estan plenament legitimats a fer-la, per més que el seu programa no ho digués, l'estat espanyol cada dia que passa ens legitima més.
    Fent el símil esportiu, per guanyar cal fer molta defensa però arriba un moment que has d'atacar per fer el punt de la victòria, els equips que només defensen sempre acaben perdent car defensar-se solament és esgotador i al final sempre troben l'escletxa per derrotar-te.
    I això ja és el que esta passant ara, que només ens defensem

    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…