Un pressupost per a nou mesos (#marxemja)

Vall-de-roures
Insisteixo en un dels arguments d'ahir, a risc de repetir-me un xic. Però és que cal fer-ho, perquè som en una hora extraordinàriament greu. A punt d'enviar a rodar el nostre limitadet estat del benestar, completament ofegats per Espanya. Cal repetir la veritat de les coses. Encara que una part de l'independentisme (la que defensa el socialisme a la mateixa alçada de la llibertat nacional) pensi que això és només pura i simple escenificació. Perquè aplicar noves retallades a Catalunya és absolutament inviable. Des de la victòria electoral del Gran Timoner el novembre del 2010 hem estat els primers de la classe en l'ús de la tisora a la Península Ibèrica. Segons els seus propis comptes, l'administració que ha estat capaç d'assumir, amb un 6% de la despesa total, fins a un 17% (!) de totes les reduccions de despesa practicades a l'Estat espanyol als darrers tres anys. I ja no podem més. Ni tant sols una mica més. S'ha acabat. És una irresponsabilitat continuar per aquest camí.

Així que, atès que Espanya ha decidit ofegar-nos definitivament, ens resta una única sortida possible: fer un pressupost només per als primers nous mesos de l'any. Que caduqui el 30 de setembre de 2013. Distribuir tots els recursos de l'any en els primers nou mesos i emprendre el vol el darrer trimestre. Cal, doncs, preparar a tota velocitat l'Agència Tributària de Catalunya (s'està fent?) per començar a recaptar ben aviat, de forma massiva, els impostos que liquiden les mateixes administracions i els ciutadans. Cal començar a organitzar una emissió de bons patriòtics per tal de disposar de recursos durant els darrers mesos de l'any i fins al moment en el qual sigui possible accedir als mercats financers internacionals. Tenim l'oportunitat de donar al món un exemple de civilitat. El d'evitar noves retallades a base de la solidaritat de tothom. Un monument podria recollir els noms de tots aquells que hagin volgut contribuir amb els seus recursos al naixement d'una República Catalana que va voler (direm d'aquí uns anys), alhora, recuperar la sobirania i preservar el seu model econòmic i social contra l'asfíxia premeditada de la metròpoli. Fem-ho. Un pressupost per nou mesos pot ser l'inici d'un camí clar cap a la llibertat plena.

Comentaris

  1. Només un exemple particular meu per veure el nivell de la crisi: En jubilar-me del meu treball, vaig haver de deixar a mig un treball d'aquells que tenen molt valor i que era molt llarg. Estava ja en l'etapa final d'entrar dades. Doncs bé, l'estic acabant a casa gratuïtament per falta de recurs per poder-se'n encarregar algú altre.
    Respecte de la proposta d'avui d'en Granollacs, trobo que sí, que cal alguna iniciativa del Parlament -jo diria que no ha de partir del Govern- que, d'una manera col·lectiva proposin alguna mesura d'aquestes que avui ens proposes. Es clar que la meva proposta d'una Confederació Catalano-Andorrana tampoc se l'hauria de descartar...!!

    Ara, permeteu-me que us expliqui una anècdota de Vall-de-roures!:
    Ara ja farà uns cinquanta anys, en una Setmana Santa de diluvi permanent, ens vàrem refugiar en l'església d'aquest poble. S'hi celebrara la missa de Glòria i, com que entre hores i hores d'espera de l'arribada de l'autobús que ens havia de menar cap Tortosa i la pluja permanent, servidor va agafar una pipinera de campionat i vaig anar al vàter de la mateixa església. Tot era molt senzill. Entre l'època i el racó de món de llavores, era molt normal trobar-hi de tot d'uns d'un vàter d'església. En tornar a la nau i al cap d'una estona, a l'hora de beneir, em vaig trobar que un pot que hi havia a terra del vàter s'havia convertit en el meravellós recipient d'aigua beneïda... Però, no tot acaba aquí! En una banda tot eren dones i en l'altra, bastant més buida, tots els homes. Davant, en primeres files, tots els prohoms del poble, Guàrdia Civil amb faixes i pistola incloses. En plena comunió, vaig observar una dona jova que esperava rebre la comunió i que el capellà se l'havia "descuidat" en el primer recorregut seu. La dona era bonica, amb elegància. En tornar el capellà al mateix punt on era la dona, es va produir el mateix "descuit". Al final ella, en lloc de retir-se, es va quedar tota sola esperant rebre la comunió i mirant fixament el capellà, desafiant-lo. Al final, el capellà, i quan ja tronava cap l'altar, va rectificar i va tornar al reclinatori i li va donar la comunió.
    La guerra interna del poble que s'hi va lliurar en aquell moment havia de ser de campionat! La va guanyar ella! Bravissimo!!! Doncs a veure si sabem fer les coses amb tanta fermesa com aquella dona de Vall-de-roures!!!

    ResponElimina
  2. Si CAT es fa independent, jo penso que seria més aviat, que quan tot sigui estable, i sota votació de referèndum a Andorra, que la mateixa Andorra demani la confederació a Catalunya. Si no fem la DUI Espanya dirà que "acceptamos Andorra confederada a Espanya". I llavors serà encara més difícil. La proposta primer hauria de basar-se en un tractat amb Andorra, i després votar-lo blablabla. Però ningú pot esquivar la DUI, o més aviat el dret d'autodeterminació de CAT, la plena independència. Si el Poble Català no vota, abans o després de la DUI tant se val el que vulgui la GenCat, i així és internacionalment. Que no ens impedeixin votar.

    Poden fer una DUI i llavors fer un referèndum per votar la plena independència i llavors una consulta del que es vol fer perquè no ens plorin els federalistes que estarien de corcó 125 anys. Així veurien per democràcia que NO ho voliem.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)