Ves al contingut principal

Una cosa que no estem fent bé (#UE)

Pena-roja de Tastavins (Matarranya)














Fa uns dies, en la seva visita a Brussel·les, el Gran Timoner ens avisava que Europa respecta el nostre dret de decidir, però que mira amb prevenció la possible creació d'un estat català. Naturalment, aquell mateix dia, Josep Antoni Duran i Lleida va aprofitar per remarcar una vegada més que tenim tothom en contra i va mentir com fa habitualment sobre el contingut dels tractats europeus, confonent el que estableixen sobre la integritat territorial en defensa de les pròpies fronteres dels estats amb la possibilitat d'una secessió interna, sobre la qual, la legislacio europea no diu absolutament res, ni a favor ni en contra. El cerillo aprofita en la seva campanya dependentista un fet que a mi em sembla inqüestionable: que la Unió Europea, com és absolutament lògic, d'entrada, manifestarà sempre la seva oposició verbal a la constitució d'un nou estat dins les seves fronteres. Convé, doncs, que no creem falses expectatives de pre-reconeixement. És de pura lògica que els actuals estats de la Unió Europea, alguns dels quals amb nacionalitats històriques potents al seu si, no volen més fragmentació interna.

Tranqul·litat, però. No passa res. De la mateixa manera que els líders del procés estan dient la veritat sobre la situació d'ofec econòmic en la qual ens ha situat Espanya, també convé que explicitin clarament aquesta realitat. Serem reconeguts només portant la situació al límit. Ningú ens donarà un copet a l'esquena per fer el pas. Només el farem a partir de la nostra pròpia determinació. No podem enfonsar-nos a la primera negativa europea. Cal continuar endavant. I aleshores, quan haguem fet la feina, en el moment en el qual haguem fet la Declaració Unilateral d'Independència com a resultat d'unes eleccions plebiscitàries, quan Europa sàpiga que la nostra decisió democràtica és irreversible, és un fet consumat, només aleshores, tal i com ha demostrat la lliçó kosovar, intervindrà per forçar Espanya a un acord que ens obligui als catalans a assumir una part del deute descomunal del Regne, que la Unió Europea no voldrà entomar de cap manera amb una Catalunya fora de l'estructura comunitària. Però, fins aleshores, els nostres líders no poden fer creure al país que el nostre moviment serà ben vist. Perquè això només generarà dubtes i frustració en els propis rengles.

Comentaris

  1. De fet el que és més clar de tot, i un principi bàsic a tenir en compte, és que la UE és una unió d'estats, no pas un club d'amics de la democràcia, i cap d'aquest estats s'arriscarà a tenir mala-maror dins el 'club' si no es veu forçat per les circumstàncies, com, posem per cas, una declaració unilateral d'independència catalana o de qualsevol altre poble d'Europa, com prou bé has assenyalat. L'únic efectiu serà posar-los al davant un 'fet consumat' que no pugui eludir amb ziga-zagues dialèctiques. És per això, i per sortir el més aviat possible d'aquest desgavell econòmic i social, que cal fer proclamar l'Estat català ja.

    ResponElimina
  2. Tal com diu l'anònim de torn, ens ho hem de fer nosaltres tots sols. És com en el cas de quan un fill s'en vol anar de casa d'uns pares excessius. Ho té tot en contra, és evident. Però, quan ho aconsegueix, ell mateix en gaudeix del seu esforç. És més, no solament la UE és un club d'estats, també és un club de conservadors on s'està lliurant la tercera guerra pan-europea. O, potser la quarta si hi incloem la de 1700. L'està guanyant Alemanya per panadera. Espanya li està fent la pilota per convenciment polític i admiració d'aquella època dels anys quaranta. Nosaltres sempre sobrem dins d'aquest club "tan selecte". Per què? Tampoc no em fan cap mena d'enveja...
    Des de fa uns dos anys o més, prefereixo una Catalunya absolutament independent. A partir d'aquí, ja establirem els llaços que ens convinguin i quan vulguem. A veure quan ens n'adonarem del fals mite de la UE!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…