Ves al contingut principal

Adoctrinament des dels mitjans (#dependentisme)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)











He llegit aquests dies que l'únic argument seriós que han aconseguit desplegar els dependentistes a data d'avui és que si disposéssim d'un estat propi hauríem d'anar a Eurovisió. Fora de bromes, el nivell fins ara és francament depriment. Es limiten a repetir un seguit de mantres, molts d'ells dedicats no pas a replicar de manera solvent els sòlids avantatges de la independència, sinó a (auto)explicar-se com és possible que haguem arribat fins aquí. Un dels que més m'agrada és el mantra de l'adoctrinament. La Catalunya autònoma, afirmen, és una mena de Corea del Nord on tots els mitjans i l'escola matxuquen tot el dia amb un sol argument: necessitem un estat. I els pobres catalans, ruquets, ruquets com som, negats de natural per al raciocini, hem caigut de quatre grapes i ens hem cregut, amb un fanatisme pseudo-religiós i irracional, aquest credo. Us recomano al respecte, aquest article recent de Lluís Bassets, una mostra extraordinària de com es pot menysprear la majoria social de la forma més barroera, encara que pretesament culta. Tot des de la buidor dels propis arguments fracassats històricament, des de la manca d'alternativa contrastada, total.

La teoria de l'adoctrinament, en la qual insisteixen del ministre Wert a Enric Millo (i els nostres progres de sempre, falcats en l'immobilisme, directament o a través de la tàctica de la distracció) passant per tot l'espanyolisme a cor, només presenta, com a mínim, un parell de problemes no pas menors. El primer, raonar com el franquisme va acabar tot i el control ferreny de l'ensenyament i els mitjans que va exercir. El segon, encara més important, explicar un fet que fa temps que miro de posar de relleu: que el grau d'indepedentisme de la societat catalana és directament proporcional al nivell de formació de cadascú. És a dir, que com més cultivada i crítica és la gent més valora la necessitat de disposar d'un estat propi. I que l'autonomisme només resulta majoritari en els estrats socials sense cap mena de formació. Si mirem la darrera enquesta publicada, elaborada per GESOP en relacíó als hipotètica resultats dels partits a l'Ajuntament de Barcelona, ens trobem que la intenció de vot a formacions sobiranistes ascendeix d'un 29% entre els ciutadans de baix nivell d'estudis a un 49% en els d'alta formació i que el dependentisme es mou en sentit exactament invers, d'un 18,6 a un 10,1%. Formar-se adoctrina?

Comentaris

  1. Afortunadament per a l'independentisme, l'unionisme va marginalitzant-se socialment. Només cal mirar els extraordinaris mapes d'en Marc Belzunces per a comprendre-ho. Així, l'unionisme no va enlloc.
    Reblo el clau: per si a algú li queden dubtes, la xiulada contra els Borbons d'ahir al Liceu, sancta sanctorum de la burgesia barcelonina, és paradigmàtica de per on van les coses.
    La propera contesa electoral, la quina sigui, serà un espectacle de veure com tres forces -PP, PSC i C's- es disputen un espai polític calcat, el de l'unionisme. Més marginació, per al unionistes. Tastaran la medicina que els independentistes ens hem empassat tants de cops -amb el beneplàcit de CiU, val a dir.

    ResponElimina
  2. Ja ho deies tu mateix fa uns anys, Granollacs. A més cultura, més conscienciació de la pròpia dignitat. Ergo, a millor ensenyament, més capacitat de reacció en contra del repressor.
    Potser calgui anar a les repúbliques gregues per tornar a recomençar la democràcia, no sé. Però, el que em sembla cert, és que igualar cultures a base de garrotada legalista tampoc no funciona.

    ResponElimina
  3. Quan dius "directament professional" vols dir "directament proporcional"?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…