Capaços de reinvetar-nos per sobreviure (#memòriahistòrica)

Entre els segles XIII-XVIII els catalans van bastir un sistema de dret públic, unes institucions polítiques, pròpies d'un estat. Les fonamentaren en el pactisme jurídic: l'exercici del poder en un terreny conjunt de les classes dirigents amb el rei, tot fent ús compartit de la sobirania en els diferents àmbits competencials i territorials. L'encaix dins la Monarquia hispànica, tot i anar elevant la temperatura i escalfant la pressió, no va suposar una modificació essencial d'aquest esquema. Naturalment, no estem parlant d'una societat democràtica: la representació del país s'exerceix en els termes propis de l'antic règim, a mans dels privilegiats. Però existeix una idea de representació que, en canvi, és completament aliena a l'absolutisme que els borbons ens imposen a partir del 1714. Una idea de representació que és clarament precursora del futur parlamentarisme liberal. La vinculació entre aquell sistema de dret públic i la majoria de catalans resta de manifest poc abans de la caiguda de Barcelona.

És la gent del carrer, el poble, el que força l'estiu del 1713 la resistència a ultrança, mentre les classes dirigents s'ho pensen, quan no són ja partidàries de la claudicació i la substitució resignada, per sempre més, de les constitucions, de l'estat propi. De fet, diuen els experts, allò que dona unitat, que fa que el conjunt dels catalans s'identifiqui com a tals al llarg de l'edat moderna, és la subjecció a un sistema de dret públic construït durant cinc segles. La identificació amb unes institucions que defensen tothom de l'arbitrarietat absolutista. I precisament per això és més miraculosa la supervivència del nostre país. Perquè tot i eliminar d'arrel després d'aquella derrota l'autèntic moll de l'ós de la nació medieval i moderna, els catalans són capaços de recrear els seus vincles interns, atès que la reconstrucció política és encara impossible, a partir d'una nova base de caire cultural i lingüística. I observar la persistència, la voluntat històrica de supervivència, en els temps difícils en què vivim, constitueix, sense dubte, un altre motiu fort per confiar en la victòria final de la nostra causa.

Comentaris

  1. Bonic article, sí senyor!
    Entre la lectura de "L'església del Mar" (I. Falcones) i del "Victus" (A. Sànchez-Pinyol), el que ens acabes de comentar agafa, pren més cos. Ens cal una nova vida alliberada.
    Demà hi ha gran cimera a Palau. Sembla que fins i tot Iniciativa ja veu clar. Entre tots quatre, ERC-CiU-ICV-CUP podem fer molta feina i ens cal ser decidits, o s'ens menjaran vius. A veure com ho farem!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas