Dependentisme mourinhista (#guanyarem)

Sant Joan de les Abadesses

Ara que per fi marxa, cal reconèixer que l'etapa Mourinho ha estat una escola de vida. De mala vida, però molt viva, punyent, de la que et fa aprendre lliçons. Tot va començar amb un cinc a zero escandalós. En aquell partit de la maneta al Camp Nou en el qual l'entrenador portuguès va comprovar que no podia jugar d'igual a igual al Barça. L'Onze de Setembre va ser també una golejada inesperada contra Espanya. Els nostres veïns van sortir colpits. Sorpresos. De sobte, sense saber ben bé com, anaven a buscar una vegada rere l'altra la pilota a la xarxa. Mourinho i Espanya van decidir que, incapaços de seduir, es dedicarien bàsicament a enfangar el terreny de joc. A impedir que la pilota pogués córrer amb bellesa. A enlletgir tant com fos possible el duel. Un cop de colze per aquí, una trepitjada per allà, un informe fals, una acusació de nazisme. Tot ben sacsat. I en aquest punt és on som.

Rajoy confiat en que, com tot plegat és un invent dels polítics catalans, ja escamparà (i quin disgust l'espera una mica més endavant). I el dependentisme català i els mitjans de la Brigada de Narcòtics intentant guanyar temps com sigui. Embarullant. Ara sí, ara no. La consulta sí, però més tard. La pregunta no m'agrada. Potser hem de dialogar una mica més. Però si no sabeu exactament què voleu. Tot plegat sí, però de manera acordada, que els amos de la plantació segur que us voldran donar la llibertat. En poques hores, els signes d'aquesta voluntat d'enfangar s'acumulen. Pere Navarro fa el ridícul al Parlament demanant un govern neutral (perquè haurà votat la gent, aleshores?), mentre les tertúlies llancen tones de confusió per intentar desanimar el personal. Afortunadament, el gran gurú Guardiola ens va donar la solució. Persistir. Persistir. Persistir. Ells saben que no poden seduir, que no poden convèncer absolutament ningú. Només confien a poder desesperar-nos. I, si és possible, a que ens barallem entre nosaltres (amb aliats certament incomprensibles del nostre cantó). No els donem el gust. Mantinguem la il·lusió. Insisteixo: resistir és guanyar.