Ves al contingut principal

Dependentisme mourinhista (#guanyarem)

Sant Joan de les Abadesses
Ara que per fi marxa, cal reconèixer que l'etapa Mourinho ha estat una escola de vida. De mala vida, però molt viva, punyent, de la que et fa aprendre lliçons. Tot va començar amb un cinc a zero escandalós. En aquell partit de la maneta al Camp Nou en el qual l'entrenador portuguès va comprovar que no podia jugar d'igual a igual al Barça. L'Onze de Setembre va ser també una golejada inesperada contra Espanya. Els nostres veïns van sortir colpits. Sorpresos. De sobte, sense saber ben bé com, anaven a buscar una vegada rere l'altra la pilota a la xarxa. Mourinho i Espanya van decidir que, incapaços de seduir, es dedicarien bàsicament a enfangar el terreny de joc. A impedir que la pilota pogués córrer amb bellesa. A enlletgir tant com fos possible el duel. Un cop de colze per aquí, una trepitjada per allà, un informe fals, una acusació de nazisme. Tot ben sacsat. I en aquest punt és on som.

Rajoy confiat en que, com tot plegat és un invent dels polítics catalans, ja escamparà (i quin disgust l'espera una mica més endavant). I el dependentisme català i els mitjans de la Brigada de Narcòtics intentant guanyar temps com sigui. Embarullant. Ara sí, ara no. La consulta sí, però més tard. La pregunta no m'agrada. Potser hem de dialogar una mica més. Però si no sabeu exactament què voleu. Tot plegat sí, però de manera acordada, que els amos de la plantació segur que us voldran donar la llibertat. En poques hores, els signes d'aquesta voluntat d'enfangar s'acumulen. Pere Navarro fa el ridícul al Parlament demanant un govern neutral (perquè haurà votat la gent, aleshores?), mentre les tertúlies llancen tones de confusió per intentar desanimar el personal. Afortunadament, el gran gurú Guardiola ens va donar la solució. Persistir. Persistir. Persistir. Ells saben que no poden seduir, que no poden convèncer absolutament ningú. Només confien a poder desesperar-nos. I, si és possible, a que ens barallem entre nosaltres (amb aliats certament incomprensibles del nostre cantó). No els donem el gust. Mantinguem la il·lusió. Insisteixo: resistir és guanyar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…