Ves al contingut principal

Dependentisme mourinhista (#guanyarem)

Sant Joan de les Abadesses
Ara que per fi marxa, cal reconèixer que l'etapa Mourinho ha estat una escola de vida. De mala vida, però molt viva, punyent, de la que et fa aprendre lliçons. Tot va començar amb un cinc a zero escandalós. En aquell partit de la maneta al Camp Nou en el qual l'entrenador portuguès va comprovar que no podia jugar d'igual a igual al Barça. L'Onze de Setembre va ser també una golejada inesperada contra Espanya. Els nostres veïns van sortir colpits. Sorpresos. De sobte, sense saber ben bé com, anaven a buscar una vegada rere l'altra la pilota a la xarxa. Mourinho i Espanya van decidir que, incapaços de seduir, es dedicarien bàsicament a enfangar el terreny de joc. A impedir que la pilota pogués córrer amb bellesa. A enlletgir tant com fos possible el duel. Un cop de colze per aquí, una trepitjada per allà, un informe fals, una acusació de nazisme. Tot ben sacsat. I en aquest punt és on som.

Rajoy confiat en que, com tot plegat és un invent dels polítics catalans, ja escamparà (i quin disgust l'espera una mica més endavant). I el dependentisme català i els mitjans de la Brigada de Narcòtics intentant guanyar temps com sigui. Embarullant. Ara sí, ara no. La consulta sí, però més tard. La pregunta no m'agrada. Potser hem de dialogar una mica més. Però si no sabeu exactament què voleu. Tot plegat sí, però de manera acordada, que els amos de la plantació segur que us voldran donar la llibertat. En poques hores, els signes d'aquesta voluntat d'enfangar s'acumulen. Pere Navarro fa el ridícul al Parlament demanant un govern neutral (perquè haurà votat la gent, aleshores?), mentre les tertúlies llancen tones de confusió per intentar desanimar el personal. Afortunadament, el gran gurú Guardiola ens va donar la solució. Persistir. Persistir. Persistir. Ells saben que no poden seduir, que no poden convèncer absolutament ningú. Només confien a poder desesperar-nos. I, si és possible, a que ens barallem entre nosaltres (amb aliats certament incomprensibles del nostre cantó). No els donem el gust. Mantinguem la il·lusió. Insisteixo: resistir és guanyar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…