Ves al contingut principal

Discrepo, ens ho podem permetre (#prouespoli)

Palau Moxó (Barcelona)
Prou d'autoflagel·lar-nos. Darrerament s'ha posat de moda, davant la descomunal crisi que ens asfixia, la voluntat de molts de nosaltres mateixos de desmuntar-ho tot. He d'admetre que aquesta postura m'indigna una mica. Seria molt recomanable que, en oposició a la campanya desfermada per l'Estat espanyol i el dependentisme català no els fem nosaltres mateixos la feina d'autodestruir-nos. Aquell servei no el podem mantenir, aquella institució tampoc. I bla, bla, bla. Sé que significa anar contracorrent, però no hi estic gens d'acord. Catalunya és un país potent. Històricament, situat per sobre de la mitjana de renda i contribuent net a la Unió Europea. Generem prou riquesa per disposar d'uns serveis públics de qualitat. Fins i tot en aquests temps en els quals cada any que passa ens empobrim una miqueta (i tot plegat ja ens situa potser un 20%, diuen, per sota del que havíem arribat a assolir falsament en plena bombolla).

Més enllà d'una necessitat de reconversió general, de llarg recorregut, cap als sectors productius que puguin reforçar les nostres exportacions, la nostra economia té un càncer que la fa inviable a hores d'ara: el saqueig fiscal a la qual és sotmesa cada any per la depredació de l'Estat espanyol. És contra això que hem de lluitar. És per això, que necessitem disposar dels nostres recursos i l'únic camí per fer-ho és la independència. El que no penso acceptar passivament és que nosaltres mateixos ens carreguem una part important de les nostres pròpies infraestructures de servei públic en tots els àmbits (en particular, les culturals) al crit de no ens ho podem permetre. I tant si podem. Podem si ens deixen de tractar com a una colònia que cal espoliar cada any. Els ciutadans de Catalunya no es mereixen que els seus polítics els deixin inermes davant l'atracament i encara, com a tota proposta, s'empesquin una segona ofensiva per retallar els serveis i les grans infraestructures públiques. Això seria tant com una traïció doble al país. Fer-los feina. Lleig, molt lleig.

Comentaris

  1. A Catalunya tenim problemes a dojo i transversals de tota mena.
    Aquesta campanya que cites, que deu fer almenys uns vint anys que dura, i fins i tot algú se l'ha cregut seriosament; és una fal·làcia, mentida podrida.
    Aquesta història de no poder-nos permetre segons quins luxes, segons quins serveis públics, etc., lliga molt i molt amb la idea de la permanent obsessió de privatitzar molts serveis públics. Recordo una trista exclamació que va fer una responsable de la Generalitat un dia en que les cordes ja les deuria tenir massa tensades: "-És que l'empresa privada també té dret a sucar de la Generalitat, eh!?"
    Efectivament, Granollacs, Catalunya ha de tenir serveis públics i de qualitat permanentment. Sempre seran de més qualitat perquè no hi haurà l'interès lucratiu i només és qüestió de saber qui fitxes a l'hora posar responsables. Res de funcionaris. Treballadors laborals públics en règim comú.

    ResponElimina
  2. Un dels primers pasos a part de tots els altres és que es deixi d'anomenar a Espanya com "Estat Espanyol" i pasi a ser un altre país de forma encara no declarada. Cada cop que dieu "Estat Espanyol" ells pensen que lo que dieu no és que voleu independència si no que esteu devatint que a l'any no se quants en 100 anys votareu independència. Es l'hora que sàpiguen que digui el que digui la constitució franquista, no ens representen, no són més que l'estat imposat. No tenim estat i s'ha de dir en veu alta, que ho sàpiga tothom. Per a Navarro és molt fàcil dir que l'estat es dividirà en 2: Estat Espanyol i Estat Català, sense independències ni res, diria que cap país avui dia ha dit mai semblants paraules i per tant podem pensar que no agradarà a ningú. Però lo pitjor, tal com planteja Rubalcaba, seria dividir els estats del Poble Espanyol, i el mateix poble tindria 2 estats, per tant, el de CAT, seria "pitjor", i "federal" segons Navarro. Aquest creuament de cables és tant imaginatiu que proposo que faci una novel.la i ens deixin votar independència en pau. Però com diem, qui digui que Espanya continua sent el seu Estat Espanyol, que s'atingui al que està dient. Potser queda molt legal, però poc expressiu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.