El meu #Tricentenari (I): el diari de la Junta de Braços

La Gleva












He tingut una certa decepció en comprovar l'escàs ressò del primer dels tricentenaris que ens esperen els propers mesos. Que ningú (fins a on sé) n'hagi preparat una commemoració específica. Em refereixo a commemorar la reunió de la gran Junta de Braços celebrada a Barcelona a partir del 30 de juny de 1713, a la qual participaren (a més dels tradicions privilegiats) delegats de moltes poblacions encara no ocupades. Ha estat recordada com la gran assemblea dels catalans que decidí, una vegada abandonat el país pels aliats, la resistència a ultrança, en defensa d'un dret públic inspirat en valors protodemocràtics que el Borbó havia anunciat clarament, amb la repressió aplicada als aragonesos i als valencians des del 1707, la seva voluntat cruel d'anorrear fins a l'arrel. Però la Junta de Braços fou, sobretot, la darrera gran manifestació de l'Estat propi, dotat de plena sobirania, del qual disposaven els catalans. Són les últimes sessions d'un Parlament que decidieix, lliurement, sobiranament, sostenir la lluita de manera auto-organitzada, prescindint de l'opinió d'Europa, mirant d'imposar els fets consumats de la seva resistència a doblegar-se.

Sense acceptar la voluntat dels altres estipulada en Paus i Tractats, que els convertia en simple carn de canó d'interessos aliens. Talment com ara. És una fita extraordinària en la història de les nostres institucions. Per això, paga la pena recordar-la amb reverència i detall. Per aquest motiu, des del Per a Bons Patricis ho celebrarem, entre el 30 de juny, data de l'obertura dels debats, i el 9 de juliol, jornada en la qual es publicà allà on fou encara possible la crida definitiva dels tres Braços catalans a la resistència, amb un apunt diari on farem memòria dels debats i els posicionaments dels diferents personatges, faccions i grups en aquell moment històric per al nostre país. Serà un petit homenatge a una gent que va exercir la sobirania del país amb plena responsabilitat. La majoria dels quals, a més, partidaris o no de mantenir la guerra fins a les darreres conseqüències però conscients de formar part d'una comunitat nacional, van defensar les muralles de Barcelona amb totes les forces i, molts d'ells fins a l'últim alè. Com el capità Masdéu qui, partidari de la capitulació l'estiu de 1713, lluità fins a la mort en la gran batalla del Baluard de Santa Clara, en les setze hores de combat acarnissat dels dies 12 a 14 d'agost del 1714.

Comentaris

  1. Magnífic, fantàstic l'article d'avui. Impressionant, perquè toca la fibra d'aquells moments on es va veure que en els moments desesperats cal l'ajut de tothom. Traslladat al moment actual, l'ajut gens menyspreable que ens cal del PSC, malaurat!
    L'agressivitat de la Castella de llavores, i l'Espanya d'ara, segueix sent la mateixa. Si ens fixem, aquesta gent ens surten amb una constant de genocidi que esgarrifa: Van perseguir fins la mort els jueus, els musulmans, els gitanos, van muntar la Inquisició, l'extermini de Catalunya, organitzen guerres contra sí mateixos i encara se senten satisfets de ser com són. Magnífics veïns!
    Mentrestant, nosaltres, ficats entremig d'aquest entrepà assassí, anem generant convivència des de segles enllà amb grecs, romans, jueus, musulmans, gitanos, immigrants de tota mena. Sabem aprendre convivència i solidaritat, des d'aquelles èpoques que ens cites avui, fins ara mateix on ja som quatre partits, quatre criteris diferents que diuen que prou, que ja s'ha acabat el temps de submissió, de súbdits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una frase castellana de gran excel·lència per tot el que comporta de reflexió amb el tema del dia d'avui: "Cree el ladrón que todos son de su condición". Si jo sóc així, per què els altres s'han de diferenciar de mi..? Fixeu-vos que parla de lladres. Si jo robo, per què els altres no m'han de robar també...?
      Trobo que val la pena divulgar-la pel gran contingut de reflexió que comporta, sobretot provenint d'ells mateixos!

      Elimina
  2. @granollacs; Espero amb candeletes el primer dels molts tricentenaris.

    @Ramon Llull; coincideixo en la teva anàlisi. tenim una dita més nostrada pels amics d'allò aliè; "Pensa el lladre que tots roben."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, home, tot es pot traduir, es clar! Però, la dita és d'origen castellà, i per això la cito, pel seu comportament, no pas per nosaltres, es clar.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)