Ves al contingut principal

El meu #Tricentenari (I): el diari de la Junta de Braços

La Gleva












He tingut una certa decepció en comprovar l'escàs ressò del primer dels tricentenaris que ens esperen els propers mesos. Que ningú (fins a on sé) n'hagi preparat una commemoració específica. Em refereixo a commemorar la reunió de la gran Junta de Braços celebrada a Barcelona a partir del 30 de juny de 1713, a la qual participaren (a més dels tradicions privilegiats) delegats de moltes poblacions encara no ocupades. Ha estat recordada com la gran assemblea dels catalans que decidí, una vegada abandonat el país pels aliats, la resistència a ultrança, en defensa d'un dret públic inspirat en valors protodemocràtics que el Borbó havia anunciat clarament, amb la repressió aplicada als aragonesos i als valencians des del 1707, la seva voluntat cruel d'anorrear fins a l'arrel. Però la Junta de Braços fou, sobretot, la darrera gran manifestació de l'Estat propi, dotat de plena sobirania, del qual disposaven els catalans. Són les últimes sessions d'un Parlament que decidieix, lliurement, sobiranament, sostenir la lluita de manera auto-organitzada, prescindint de l'opinió d'Europa, mirant d'imposar els fets consumats de la seva resistència a doblegar-se.

Sense acceptar la voluntat dels altres estipulada en Paus i Tractats, que els convertia en simple carn de canó d'interessos aliens. Talment com ara. És una fita extraordinària en la història de les nostres institucions. Per això, paga la pena recordar-la amb reverència i detall. Per aquest motiu, des del Per a Bons Patricis ho celebrarem, entre el 30 de juny, data de l'obertura dels debats, i el 9 de juliol, jornada en la qual es publicà allà on fou encara possible la crida definitiva dels tres Braços catalans a la resistència, amb un apunt diari on farem memòria dels debats i els posicionaments dels diferents personatges, faccions i grups en aquell moment històric per al nostre país. Serà un petit homenatge a una gent que va exercir la sobirania del país amb plena responsabilitat. La majoria dels quals, a més, partidaris o no de mantenir la guerra fins a les darreres conseqüències però conscients de formar part d'una comunitat nacional, van defensar les muralles de Barcelona amb totes les forces i, molts d'ells fins a l'últim alè. Com el capità Masdéu qui, partidari de la capitulació l'estiu de 1713, lluità fins a la mort en la gran batalla del Baluard de Santa Clara, en les setze hores de combat acarnissat dels dies 12 a 14 d'agost del 1714.

Comentaris

  1. Magnífic, fantàstic l'article d'avui. Impressionant, perquè toca la fibra d'aquells moments on es va veure que en els moments desesperats cal l'ajut de tothom. Traslladat al moment actual, l'ajut gens menyspreable que ens cal del PSC, malaurat!
    L'agressivitat de la Castella de llavores, i l'Espanya d'ara, segueix sent la mateixa. Si ens fixem, aquesta gent ens surten amb una constant de genocidi que esgarrifa: Van perseguir fins la mort els jueus, els musulmans, els gitanos, van muntar la Inquisició, l'extermini de Catalunya, organitzen guerres contra sí mateixos i encara se senten satisfets de ser com són. Magnífics veïns!
    Mentrestant, nosaltres, ficats entremig d'aquest entrepà assassí, anem generant convivència des de segles enllà amb grecs, romans, jueus, musulmans, gitanos, immigrants de tota mena. Sabem aprendre convivència i solidaritat, des d'aquelles èpoques que ens cites avui, fins ara mateix on ja som quatre partits, quatre criteris diferents que diuen que prou, que ja s'ha acabat el temps de submissió, de súbdits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una frase castellana de gran excel·lència per tot el que comporta de reflexió amb el tema del dia d'avui: "Cree el ladrón que todos son de su condición". Si jo sóc així, per què els altres s'han de diferenciar de mi..? Fixeu-vos que parla de lladres. Si jo robo, per què els altres no m'han de robar també...?
      Trobo que val la pena divulgar-la pel gran contingut de reflexió que comporta, sobretot provenint d'ells mateixos!

      Elimina
  2. @granollacs; Espero amb candeletes el primer dels molts tricentenaris.

    @Ramon Llull; coincideixo en la teva anàlisi. tenim una dita més nostrada pels amics d'allò aliè; "Pensa el lladre que tots roben."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, home, tot es pot traduir, es clar! Però, la dita és d'origen castellà, i per això la cito, pel seu comportament, no pas per nosaltres, es clar.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.