Ves al contingut principal

Espiagua i Nasarre, aragonesos avergonyits (#lapao)

L'Ainsa (Sobrarbe)
Tal i com m'haureu llegit alguna vegada el tema m'afecta per raons familiars, d'origen. Sí senyor. Sóc un pura sang. Però aragonès. Els meus avis van néixer a Puyarruego, Ceresuela, Sallent i Escarrilla, quatre pobles (un ja ni existeix) de les terres altpirinenques aragoneses del Sobrarbe i la Bal de Tena. Per això, el que han aprovat aquesta setmana les Corts d'Aragó m'ha semblat inqualificable (per cert, no us perdeu la brillantíssima intervenció de Nieves Ibeas, portaveu de la Chunta Aragonesista, i sentireu de pas com sona l'aragonès). Ella toca exactament el punt que ho explica tot: castellanitzats fins al moll de l'os, els nostres veïns prefereixen trinxar definitivament, matar del tot, el patrimoni col·lectiu que representa la llengua pròpia del seu país, abans que mentar la paraula català. Per no dir català són capaços d'organitzar l'embolat que hem vist. Com a aragonès d'origen em sembla francament patètic. Tristíssim.

Aquests dies he recordat dos aragonesos lluitant colze a colze amb els catalans en defensa de la llibertat. A Diego Nasarre, home de guerrilla interior de crueltat notable, clau en el sistema de comunicacions entre la ciutat assetjada i el rerapaís; escapolit amb l'acabament del setge, tornà alguns anys més tard a casa, on fou capturat i penjat per les autoritats borbòniques a l'Aínsa, al Sobrarbe. Allà d'on era mon avi matern, que per cert també es deia Nasarre. L'altre, l'ardit capità Juan Espiagua, temerari i una mica fatxenda segons ens el descriuen; actiu en mil escaramusses contra els assetjadors al davant de les muralles de Barcelona. Responsable d'un dels contraatacs per recuperar el Baluard de Santa Clara, mort durant la llarga batalla del 14 d'agost de 1714. Sí, sí, centenars, potser milers d'aragonesos, ens van acompanyar en la lluita contra el supremacisme castellà: avui se sentirien profundament avergonyits que les seves autoritats facin de lacais dels hereus dels seus assassins.

Comentaris

  1. Ho has ben dit:
    Aragon el lacayo de Castilla.
    De cert ben trist, Castella no s'ho val.

    ResponElimina
  2. és lamentable de comprovar com l'assimilacionisme hispanocastellà ha desballestat l'Aragó. En fi...

    ResponElimina
  3. Be, els tontets del sud fins i tot celebren la batalla d 'Almansa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…