Ves al contingut principal

Estratègies a la desesperada: tots sou iguals (#dependentisme)

Monestir de Ripoll
La colla dependentista va desesperada. Incapaç, radicalment, d'aportar un sol argument (més enllà dels de l'amenaça i la por) pel qual ens hauria de convenir mantenir l'atual règim de dependència. Fa pocs dies us parlava de la tendència mourinhista, de qui se sap inferior, a enfangar el camp. D'evitar com sigui un debat serè, racional, sobre la qüestió. En aquesta mateixa línia, aquests dies, destaca amb força l'estratègia d'una part important dels dependentistes catalans consistent a fer veure que ells són al mig, contemplant des de la barrera la lluita de fang dels extremistes. Els dos contendents són presentats com a iguals d'eixelabrats, mentre ells queden en terra de ningú, reclamant el diàleg i la moderació. A mi, aquests dies, escoltant-los dia i nit a través dels seus poderosos altaveus mediàtics, se m'ha acabat la paciència. Cal parlar-los molt clar: la seva actitud sistemàtica de barrejar víctimes i agressors fa fàstic.

Em refereixo a un Alfredo Abián predicant desmenjat la seva superioritat des de les pàgines del diari comtal, o a un Enric Hernández que ja comença a coincidir amb l'Abc, en perfecta combinació amb el discurs d'un Pere Navarro (i encara d'un Ignasi Guardans), segons el qual, aquestes coses ens passen perquè els provoquem. Cal ser cínic. Ni una paraula en defensa de la sobirania i la dignitat del Parlament. Només, un ridícul el que comença malament, malament acaba, que en tot cas caldria aplicar a la seva estimada Espanya creada per dret de conquesta, amb les mans plenes de sang. I què dir de la líder del Partit Popular posant al mateix nivell els insults llançats per la televisió que controlen els seus a Madrid (que a qualsevol país serien motiu d'actuació pels tribunals) i les opinions serenes expressades per una trentena d'experts sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. O la mítica Esperanza García defensant el mateix reportatge alhora que diu terroristes els membres d'Esquerra Republicana. Ella, que, amb la mateixa coherència del seu partit, rebutja molt agrament que li diguin franquista però no condemna el franquisme. Ja n'hi ha prou d'aquest color. De marranejar com a nens petits. Cal ser molt més contundents amb la mentida, l'insult i la difamació.

Comentaris

  1. Estimat Granollacs, discrepo, Espanya no ha esta creada per cap dret de conquesta, creada per conquesta si, però sense dret, ja ho varem comentar fa un temps, però bé, el que vull dir, és que els espanyols ens diuen que no tenim el dret a l'autodeterminació perquè no som cap colònia, doncs fixat que bé que va a vegades agafar els arguments dels altres, amb aquesta frase on ells s'atorgant el dret de conquesta el que realment ens diuen a nosaltres i al mon sencer, és que som espanyols per conquesta, és dir som una colònia ( ho admeten, ho reconeixen i ens ho refreguen amb l'escarni de dir que és un dret) i son ells el que ho diuen, no cal ni que ens hi esmercem gaire a argumentar-ho ho diuen ells i per tant com que mai han anul·lat el decret de nova planta, vol dir que continua vigent i per tant continuem sent una colònia i el que cal és fer el mateix que totes les ex-colònies del mon, descolonitzar-nos i d'això si que hi tenim tot el dret i fins tot reconegut per l'ONU.
    Està clar el que ens cal i està clar que mai una colònia no té perquè acceptar ni reconèixer les lleis del colonitzador.
    NI consulta ni eleccions que no ens deixaran fer, fem la DUI que tenim la millor argumentació i legitimitat del mon.

    Eliseu

    ResponElimina
  2. Reconmanació a Granollacs: a dieta la ingesta de mitjans dependentistes.Uns pocs minuts al dia, algun articlet i prou. Qüestió d'higiene mental.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.