Ves al contingut principal

L'establishment de 1714 (#dependentisme)

Monestir de Ripoll
D'entre les cròniques que vaig espigolant aquests dies per fer realitat el meu Diari de Setge, destaca la del notari Aleix Claramunt, sota el títol "Per desengany dels esdevenidors". Ens la va deixar escrita en alguns folis del seu Primer Manual notarial. Claramunt és dels qui va fugir. Amb la casa familiar del carrer de Basea ensorrada pels bombardejos durant els setges de 1697 i 1706, carregat amb el que va poder i en companyia d'alguns amics, va deixar la mare a Barcelona i va creuar la muralla el 24 de juliol de 1713, just un dia abans que es tanqués el setge de la capital catalana. A Premià, a Samalús i a Granollers, on es refugià durant els primers mesos, l'ambient se li féu irrespirable: l'entorn el tractava com el que era, un botifler convençut. Acabà establert a Sarrià (per sobre de la futura Diagonal), gairebé en el mateix cordó de setge. I entrà a la ciutat reconquerida pels seus el 13 de setembre de 1714. Claramunt estava convençut que calia deixar a la posteritat (d'aquí el títol de la seva memòria del setge) el missatge de la necessitat d'obeir sempre els designis reials.

Claramunt encarna l'esperit del sector dels catalans que es van manifestar contra la resistència final. Allò que potser més els connecta amb la realitat actual del gran repte del nostre país és el vessant socialment privilegiat del seu capteniment polític. Per al benestant notari Claramunt, els qui havien forçat les institucions a mantenir la lluita fins al final eren la xusma de la ciutat de Barcelona. S'hi referia com a "molts maliciosos hòmens", autors de "amenassas" i "desmans", qualificant-los d'estúpids amb un displicent "stultorum infinitus est numerus". El subconscient el traí en reconèixer, però, que, en conèixer la decisió final de resistència presa per la Junta General de Braços, "fou tal la alegria del poble que no la puch ponderar". De fet, com fa avui el nostre establishment, aquest odi social el justificà intel·lectualment per avalar tots els comportaments, fins els més delirants en l'aspecte repressiu, per part de les autoritats borbòniques. En denfinitiva, la que Claramunt ens dóna "Per desengany dels esdevenidors" és una magnífica lliçó de present sobre el nostre establishment.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…