Ves al contingut principal

Li diuen convivència (#memòriahistòrica)











Dia sí, dia també, els partidaris del #mejorhundidos ens acusen de voler trencar la convivència. Això és es colmo, que diria aquell. És un mantra que repeteixen dia i nit, convençuts que ven entre els qui dubten. Entre els partidaris xupi-guais de la fraternitat universal. Al llarg dels darrers cinc segles aquest país ha estat objecte de contínues agressions per part de la Castella expansiva que s'ha apropiat d'Espanya. Sempre, sempre, sempre, les víctimes han caigut del mateix costat. Sempre s'ha combatut sobre el mateix terreny, el nostre. Com a resultat del dret de conquesta s'han assegurat la nostra submissió política i cultural, alhora que ens permetien una escletxa, que hem sabut fer potent només per mèrits propis, de desenvolupament econòmic. Bàsicament, per dos motius: perquè Castella la despreciava i no creia que l'activitat econòmica fos cosa seva (per nodrir-se ja organitzava una gegantina depredació de nivell mundial) i per conrear unes classes dirigents addictes. I prou que ho veiem ara, d'Isidro Faine a Javier de Godó.

L'esquema creat per la històrica Espanya castellana s'ha basat en la més pura i simple submissió de les províncies perifèriques. Submissió política i moral. Per això, parlar del període viscut sota la bota castellana com a un temps de convivència és realment de bojos. Un veritable sarcasme. Seria com referir-se en els mateixos termes a la dona maltractada que no consegueix dir prou i marxar de casa. Més encara quan, com ara, en el moment en el qual les circumstàncies han imposat una altra distribució del poder, es busca en afers com la llengua, com és prou evident, permanent, una esca de divisió interna de la societat catalana. Perquè cal evitar la nostra cohesió al preu que sigui. Mantenir un grup de colons que defensi el supremacisme històric dels conqueridors. Aquí de convivència només hi pot haver d'igual a igual. De Govern a govern. De país a país. Només quan haguem recuperat la plena sobirania podrem parlar de convivència. Perquè fins ara no n'hi ha hagut cap de convivència, sinó només el silenci dels oprimits i el bram dels opressors.

Comentaris

  1. Convivència vol dir "viure plegats", junts. Una mateixa nació no pot viure amb si mateixa amb aquesta paraula, és a dir, és una forma de dir que viuen 2 nacions juntes, la nació catalana i la nació espanyola (descomptant Euskadi). Doncs sí, s'acaba la "convivència". No cal un igual a igual dins d'Espanya, com seria federalisme, si no un igual a igual com Estat. Sent CAT //*//

    L'ius cogens és per sobre de la consti i d'ell parteix també la consulta, amb 1 de les 5 vies, la del referendum "perquè sí". Basant-se en aquesta llei d'a dalt, la consti causaria que es pogués acceptar la consulta, sí, fins i tot amb el totalitarisme d'Espanya..

    ResponElimina
  2. Estan tan acostumats a fer el què els sembla oportú pels seus interessos sense respectar res, que avui mateix a la RAC1 sortia l'exemple de la TeleMadriz on hi diuen unes barbaritats com una catedral. En Barbeta i altres diuen que no hi ha res a fer, i que volent-los plantar cara encara ens surt rebotat. Però, dic jo que si algú preparat en fa una llista amb la documentació provocadora de cada mitjà i ho remet a La Haya, o Estraburg, etc. (ignoro on), potser algun jutge internacional ens farà cas, per l'ús i abús de mentides i incitacions a l'odi.
    Alguna cosa cal fer, no!?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…