Li diuen convivència (#memòriahistòrica)











Dia sí, dia també, els partidaris del #mejorhundidos ens acusen de voler trencar la convivència. Això és es colmo, que diria aquell. És un mantra que repeteixen dia i nit, convençuts que ven entre els qui dubten. Entre els partidaris xupi-guais de la fraternitat universal. Al llarg dels darrers cinc segles aquest país ha estat objecte de contínues agressions per part de la Castella expansiva que s'ha apropiat d'Espanya. Sempre, sempre, sempre, les víctimes han caigut del mateix costat. Sempre s'ha combatut sobre el mateix terreny, el nostre. Com a resultat del dret de conquesta s'han assegurat la nostra submissió política i cultural, alhora que ens permetien una escletxa, que hem sabut fer potent només per mèrits propis, de desenvolupament econòmic. Bàsicament, per dos motius: perquè Castella la despreciava i no creia que l'activitat econòmica fos cosa seva (per nodrir-se ja organitzava una gegantina depredació de nivell mundial) i per conrear unes classes dirigents addictes. I prou que ho veiem ara, d'Isidro Faine a Javier de Godó.

L'esquema creat per la històrica Espanya castellana s'ha basat en la més pura i simple submissió de les províncies perifèriques. Submissió política i moral. Per això, parlar del període viscut sota la bota castellana com a un temps de convivència és realment de bojos. Un veritable sarcasme. Seria com referir-se en els mateixos termes a la dona maltractada que no consegueix dir prou i marxar de casa. Més encara quan, com ara, en el moment en el qual les circumstàncies han imposat una altra distribució del poder, es busca en afers com la llengua, com és prou evident, permanent, una esca de divisió interna de la societat catalana. Perquè cal evitar la nostra cohesió al preu que sigui. Mantenir un grup de colons que defensi el supremacisme històric dels conqueridors. Aquí de convivència només hi pot haver d'igual a igual. De Govern a govern. De país a país. Només quan haguem recuperat la plena sobirania podrem parlar de convivència. Perquè fins ara no n'hi ha hagut cap de convivència, sinó només el silenci dels oprimits i el bram dels opressors.

Comentaris

  1. Convivència vol dir "viure plegats", junts. Una mateixa nació no pot viure amb si mateixa amb aquesta paraula, és a dir, és una forma de dir que viuen 2 nacions juntes, la nació catalana i la nació espanyola (descomptant Euskadi). Doncs sí, s'acaba la "convivència". No cal un igual a igual dins d'Espanya, com seria federalisme, si no un igual a igual com Estat. Sent CAT //*//

    L'ius cogens és per sobre de la consti i d'ell parteix també la consulta, amb 1 de les 5 vies, la del referendum "perquè sí". Basant-se en aquesta llei d'a dalt, la consti causaria que es pogués acceptar la consulta, sí, fins i tot amb el totalitarisme d'Espanya..

    ResponElimina
  2. Estan tan acostumats a fer el què els sembla oportú pels seus interessos sense respectar res, que avui mateix a la RAC1 sortia l'exemple de la TeleMadriz on hi diuen unes barbaritats com una catedral. En Barbeta i altres diuen que no hi ha res a fer, i que volent-los plantar cara encara ens surt rebotat. Però, dic jo que si algú preparat en fa una llista amb la documentació provocadora de cada mitjà i ho remet a La Haya, o Estraburg, etc. (ignoro on), potser algun jutge internacional ens farà cas, per l'ús i abús de mentides i incitacions a l'odi.
    Alguna cosa cal fer, no!?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)