No caldrà penjar-los dels tarongers (#dretdedecidir)

Monestir de Ripoll
Anem fent passes fermes. Potser no al ritme veloç que voldríem per atendre tant patiment com provoca cada dia al nostre país l'autonomisèria, però continuem avançant. El marc jurídic per a la Consulta que no es farà mai, però que carregarà de raons el nostre sufragisme davant del món, avança. Sé que molts dubten, però un servidor (digueu-me ingenu) confia molt i molt en els nostres lideratges compartits. Confia sobretot en què els líders dels dos primers partits del país plantin cara; en què el tàndem Herrera-Camats tibi socialment (encara que amb febrades de demagògia) sense trencar; i en què David Fernández i els seus collin també, però sense fer coses rares (com acostumen) en el moment clau. El 25-N vam triar tots plegats un camí difícil, sí, és veritat, però, ben segur, aquell que podia aplegar més gent en suport a la nostra causa d'alliberament. El més plural, el més real. No el que feia més ràpid el procés, és cert, però sí el que assegurava la victòria (i ara hauria de continuar amb allò que el poble és savi i tal i tal, però això no m'ho acabo de creure del tot).

El moment present, em fa recordar el dietari del notari botifler Aleix Claramunt, del qual ja us en vaig parlar fa uns dies. Amb el seu rebuig benestant de caire social a la xusma (estil Vidal-Quadras, però tres-cents anys abans), insisteix a afirmar que és el poble desfermat el qui ha forçat les classes dirigents a portar el país (a parer seu) envers el desastre. Entre les amenaces que cita directament m'ha fet una gràcia especial aquella en la qual, segons explica, els aldarulls populars organitzats a Barcelona durant la celebració de la Junta de Braços del juliol de 1713, acaben amb crits dels avalotadors en el sentit que penjaran dels tarongers de la Casa de la Diputació aquells participants de l'assemblea que no es decantin inequívocament per la continuïtat de la resistència contra l'agressió borbònica. Tal i com ho veig ara, afortunadament, estigueu tranquils, crec que als nostres líders actuals no caldrà penjar-los dels tarongers del Palau de la Generalitat.

Comentaris

  1. Je, veig que ja escrius gairebé tan bé com jo (...o com desitjaria...!) Ironia de bon humor generat per les passes de bon progrés del nostre Parlament de Catalunya.
    En Mas va estar meravellós plantant cara a la Sra. S. Camacho indicant-li que ja havíem arribat a la "mare dels ous". Fantàstic. Ara, ben aviat el Gobierno de España demanarà al Constitucional que suspengui aquesta llei dfel Dret a Decidir, llei de gran majoria absoluta. Tindran els nassos de fer-ho. Jo, voto a que el nostre Parlament s'hi negarà. Llavores què, vindrà la GC i clausurarà el nostre Parlament!? Tot seguit, la declaració unilateral, sí! Aquí serà on hi podrà haver l'intent d'algun atemptat.
    Tot ja és molt ràpid i tot-hom alerta!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas