Ves al contingut principal

No caldrà penjar-los dels tarongers (#dretdedecidir)

Monestir de Ripoll
Anem fent passes fermes. Potser no al ritme veloç que voldríem per atendre tant patiment com provoca cada dia al nostre país l'autonomisèria, però continuem avançant. El marc jurídic per a la Consulta que no es farà mai, però que carregarà de raons el nostre sufragisme davant del món, avança. Sé que molts dubten, però un servidor (digueu-me ingenu) confia molt i molt en els nostres lideratges compartits. Confia sobretot en què els líders dels dos primers partits del país plantin cara; en què el tàndem Herrera-Camats tibi socialment (encara que amb febrades de demagògia) sense trencar; i en què David Fernández i els seus collin també, però sense fer coses rares (com acostumen) en el moment clau. El 25-N vam triar tots plegats un camí difícil, sí, és veritat, però, ben segur, aquell que podia aplegar més gent en suport a la nostra causa d'alliberament. El més plural, el més real. No el que feia més ràpid el procés, és cert, però sí el que assegurava la victòria (i ara hauria de continuar amb allò que el poble és savi i tal i tal, però això no m'ho acabo de creure del tot).

El moment present, em fa recordar el dietari del notari botifler Aleix Claramunt, del qual ja us en vaig parlar fa uns dies. Amb el seu rebuig benestant de caire social a la xusma (estil Vidal-Quadras, però tres-cents anys abans), insisteix a afirmar que és el poble desfermat el qui ha forçat les classes dirigents a portar el país (a parer seu) envers el desastre. Entre les amenaces que cita directament m'ha fet una gràcia especial aquella en la qual, segons explica, els aldarulls populars organitzats a Barcelona durant la celebració de la Junta de Braços del juliol de 1713, acaben amb crits dels avalotadors en el sentit que penjaran dels tarongers de la Casa de la Diputació aquells participants de l'assemblea que no es decantin inequívocament per la continuïtat de la resistència contra l'agressió borbònica. Tal i com ho veig ara, afortunadament, estigueu tranquils, crec que als nostres líders actuals no caldrà penjar-los dels tarongers del Palau de la Generalitat.

Comentaris

  1. Je, veig que ja escrius gairebé tan bé com jo (...o com desitjaria...!) Ironia de bon humor generat per les passes de bon progrés del nostre Parlament de Catalunya.
    En Mas va estar meravellós plantant cara a la Sra. S. Camacho indicant-li que ja havíem arribat a la "mare dels ous". Fantàstic. Ara, ben aviat el Gobierno de España demanarà al Constitucional que suspengui aquesta llei dfel Dret a Decidir, llei de gran majoria absoluta. Tindran els nassos de fer-ho. Jo, voto a que el nostre Parlament s'hi negarà. Llavores què, vindrà la GC i clausurarà el nostre Parlament!? Tot seguit, la declaració unilateral, sí! Aquí serà on hi podrà haver l'intent d'algun atemptat.
    Tot ja és molt ràpid i tot-hom alerta!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…