Ves al contingut principal

Obsessionats amb el passat (#Tricentenari)

La Gleva
Fa uns dies es va presentar el Tricentenari, els actes oficials de les institucions catalanes per commemorar l'Onze de Setembre de 1714. És a dir, la lluita dels catalans en la defensa de la seva sobirania política. Les iniciatives (actes breus, exposicions i congressos a diversos espais simbòlics del país) coordinades al voltant del Tricentenari comencen d'aquí poc, el setembre de 2013 i s'allargaran al llarg de tot l'any. Fa mesos que tinc l'honor de treballar modestament en una de les contribucions a aquesta festa tan necessària de la memòria històrica. De les reaccions que ha suscitat la presentació entre els nostres adversaris mereixen comentari dues línies d'investigació. Una és la que intenta furgar en la despesa que suposa en aquests moments de crisi. Dins la seva moderació (poc més d'un milió d'euros per a un programa extensíssim) em crida molt l'atenció. Perquè els mateixos que bramen (amb molta raó) contra les retallades s'apugen al carro de criticar l'administració també quan gasta: en el petit àmbit en el qual em moc, aquesta despesa ha permès la contractació d'una persona autònoma que ha treballat durant mesos en la preparació de guions i documentació. I també la d'un petit empresari per a l'execució material del projecte. Això és dolent? Aturem més encara l'activitat?

L'altra argument que em va frapar (per dir alguna cosa) va ser el de l'Enric Millo afirmant que som l'únic país que viu obsessionat pel seu passat. Es veu que ell era en un altre planeta quan l'Estat espanyol va gastar immenses quantitats en les commemoracions de les Corts de Cadis (2012), la Guerra del Francès (2008), els centenaris de Carles V i Felip II de Castella (1998) o el Descobriment d'Amèrica (1992). Però, encara més, resulta sarcàstic que ens compari amb la mirada enrera dels altres països europeus: a nosaltres ens van prendre per la força de les armes la sobirania. I encara, tres-cents després, lluitem per recuperar-la. Les víctimes acostumen a estar obsessionades amb el seu mal. És normal. Als agressors no els passa. L'única via per evitar-ho és eliminar-les de la història, intent en el qual, en una demostració més de la seva radical incapacitat, l'Estat espanyol ha fracassat també. I nosaltres varem perdre, però hem tingut la voluntat de reaparèixer des de les fronteres de la història i recuperar el que els nostres botxins ens varen prendre. Això, pel que es veu, als seus hereus, els sembla una obsessió. Molta til·la.

Comentaris

  1. Me n'alegro molt de teva participació en aquests actes del Tricentenari!
    A més, trobo que aquesta actualització, de lligar amb continuïtat uns fets històrics amb el moment actual, donen molta frescor als motius que ens impulsen a recordar-ho, que no vol dir celebrar pas res de res. Ajuda molt a la conscienciació a la població despistada de la nostra realitat nacional.
    Respecte de l'E. Millo, aquest personatge el trobo uns dels punts més àlgids del cinisme polític. No crec que ni ell mateix s'ho empassi totes les bajanades que diu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…