Obsessionats amb el passat (#Tricentenari)

La Gleva
Fa uns dies es va presentar el Tricentenari, els actes oficials de les institucions catalanes per commemorar l'Onze de Setembre de 1714. És a dir, la lluita dels catalans en la defensa de la seva sobirania política. Les iniciatives (actes breus, exposicions i congressos a diversos espais simbòlics del país) coordinades al voltant del Tricentenari comencen d'aquí poc, el setembre de 2013 i s'allargaran al llarg de tot l'any. Fa mesos que tinc l'honor de treballar modestament en una de les contribucions a aquesta festa tan necessària de la memòria històrica. De les reaccions que ha suscitat la presentació entre els nostres adversaris mereixen comentari dues línies d'investigació. Una és la que intenta furgar en la despesa que suposa en aquests moments de crisi. Dins la seva moderació (poc més d'un milió d'euros per a un programa extensíssim) em crida molt l'atenció. Perquè els mateixos que bramen (amb molta raó) contra les retallades s'apugen al carro de criticar l'administració també quan gasta: en el petit àmbit en el qual em moc, aquesta despesa ha permès la contractació d'una persona autònoma que ha treballat durant mesos en la preparació de guions i documentació. I també la d'un petit empresari per a l'execució material del projecte. Això és dolent? Aturem més encara l'activitat?

L'altra argument que em va frapar (per dir alguna cosa) va ser el de l'Enric Millo afirmant que som l'únic país que viu obsessionat pel seu passat. Es veu que ell era en un altre planeta quan l'Estat espanyol va gastar immenses quantitats en les commemoracions de les Corts de Cadis (2012), la Guerra del Francès (2008), els centenaris de Carles V i Felip II de Castella (1998) o el Descobriment d'Amèrica (1992). Però, encara més, resulta sarcàstic que ens compari amb la mirada enrera dels altres països europeus: a nosaltres ens van prendre per la força de les armes la sobirania. I encara, tres-cents després, lluitem per recuperar-la. Les víctimes acostumen a estar obsessionades amb el seu mal. És normal. Als agressors no els passa. L'única via per evitar-ho és eliminar-les de la història, intent en el qual, en una demostració més de la seva radical incapacitat, l'Estat espanyol ha fracassat també. I nosaltres varem perdre, però hem tingut la voluntat de reaparèixer des de les fronteres de la història i recuperar el que els nostres botxins ens varen prendre. Això, pel que es veu, als seus hereus, els sembla una obsessió. Molta til·la.

Comentaris

  1. Me n'alegro molt de teva participació en aquests actes del Tricentenari!
    A més, trobo que aquesta actualització, de lligar amb continuïtat uns fets històrics amb el moment actual, donen molta frescor als motius que ens impulsen a recordar-ho, que no vol dir celebrar pas res de res. Ajuda molt a la conscienciació a la població despistada de la nostra realitat nacional.
    Respecte de l'E. Millo, aquest personatge el trobo uns dels punts més àlgids del cinisme polític. No crec que ni ell mateix s'ho empassi totes les bajanades que diu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas