Ves al contingut principal

Obsessionats amb el passat (#Tricentenari)

La Gleva
Fa uns dies es va presentar el Tricentenari, els actes oficials de les institucions catalanes per commemorar l'Onze de Setembre de 1714. És a dir, la lluita dels catalans en la defensa de la seva sobirania política. Les iniciatives (actes breus, exposicions i congressos a diversos espais simbòlics del país) coordinades al voltant del Tricentenari comencen d'aquí poc, el setembre de 2013 i s'allargaran al llarg de tot l'any. Fa mesos que tinc l'honor de treballar modestament en una de les contribucions a aquesta festa tan necessària de la memòria històrica. De les reaccions que ha suscitat la presentació entre els nostres adversaris mereixen comentari dues línies d'investigació. Una és la que intenta furgar en la despesa que suposa en aquests moments de crisi. Dins la seva moderació (poc més d'un milió d'euros per a un programa extensíssim) em crida molt l'atenció. Perquè els mateixos que bramen (amb molta raó) contra les retallades s'apugen al carro de criticar l'administració també quan gasta: en el petit àmbit en el qual em moc, aquesta despesa ha permès la contractació d'una persona autònoma que ha treballat durant mesos en la preparació de guions i documentació. I també la d'un petit empresari per a l'execució material del projecte. Això és dolent? Aturem més encara l'activitat?

L'altra argument que em va frapar (per dir alguna cosa) va ser el de l'Enric Millo afirmant que som l'únic país que viu obsessionat pel seu passat. Es veu que ell era en un altre planeta quan l'Estat espanyol va gastar immenses quantitats en les commemoracions de les Corts de Cadis (2012), la Guerra del Francès (2008), els centenaris de Carles V i Felip II de Castella (1998) o el Descobriment d'Amèrica (1992). Però, encara més, resulta sarcàstic que ens compari amb la mirada enrera dels altres països europeus: a nosaltres ens van prendre per la força de les armes la sobirania. I encara, tres-cents després, lluitem per recuperar-la. Les víctimes acostumen a estar obsessionades amb el seu mal. És normal. Als agressors no els passa. L'única via per evitar-ho és eliminar-les de la història, intent en el qual, en una demostració més de la seva radical incapacitat, l'Estat espanyol ha fracassat també. I nosaltres varem perdre, però hem tingut la voluntat de reaparèixer des de les fronteres de la història i recuperar el que els nostres botxins ens varen prendre. Això, pel que es veu, als seus hereus, els sembla una obsessió. Molta til·la.

Comentaris

  1. Me n'alegro molt de teva participació en aquests actes del Tricentenari!
    A més, trobo que aquesta actualització, de lligar amb continuïtat uns fets històrics amb el moment actual, donen molta frescor als motius que ens impulsen a recordar-ho, que no vol dir celebrar pas res de res. Ajuda molt a la conscienciació a la població despistada de la nostra realitat nacional.
    Respecte de l'E. Millo, aquest personatge el trobo uns dels punts més àlgids del cinisme polític. No crec que ni ell mateix s'ho empassi totes les bajanades que diu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…