Per a no mentir (#dignitat)

Proposició reial de les Corts de 1599












Dins les possibilitats de la nostra modesta demografia, quan siguem plenament lliures, podrem fer una contribució. Com tants altres pobles del món, som diferents. En valors i en cultura. La llengua ens afaiçona i fa què la nostra sigui una manera de veure el món única i intransferible. Ni millor ni pitjor, que diria el clàssic. Però la nostra, autèntica. He pensat tot això en llegir una anècdota de la Catalunya dels inicis del segle XVI. Us parlo de Ferran de Cardona i Enríquez (mort a Barcelona el 1543), emparentat per via materna amb la mateixa dinastia reial, resident entre Arbeca i Barcelona. Era, als inicis del Cinc-cents, amb diferència, el personatge més influent de la noblesa catalana. Segon duc de Cardona des del 1513, marquès de Pallars, comte de Prades, vescomte de Vilamur (1513-1543), gran conestable i almirall d’Aragó. Va rebre de mans de l'emperador Carles la insígnia del Toisó d'Or durant la històrica cerimònia celebrada a la catedral de Barcelona (de la qual encara el cor en conserva el testimoni preciós).

El cunyat de Ferran de Cardona, l'arquebisbe de Tarragona i gran erudit renaixentista Antoni Agustí, explicà d'ell una anècdota que m'ha vingut de gust recollir-vos avui. Diu que, en els seus freqüents contactes amb la cort, Cardona parlava sempre en català. Fet que no només parla de la seva coherència amb els orígens, sinó també de la capacitat de l'entorn de l'emperador Carles I, encara, per a acceptar la pluralitat lingüística en una cort internacional en la qual el supremacisme castellà era encara en estat latent. Segons Agustí, sembla que el mateix emperador, encuriosit per la fidelitat lingüística de Cardona li va qüestionar perquè mai no emprava el castellà. I la resposta del noble fou brillant: "per a no mentir". No enganyar, s'entén sobre el seu origen i la seva adscripció nacional; per mostre autèntic, tal qual era en veritat. Curiositats del destí, Ferran de Cardona fou enterrat en un sepulcre renaixentista al castell de Cardona, l'últim tros del país que va sucumbir a l'ocupació borbònica el setembre de 1714.

Comentaris

  1. Els seus descendents no van ser tan sincers i van córrer a llançar-se als braços de la noblesa castellana i de la seva pròpia dissolució.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas