Ves al contingut principal

Per a no mentir (#dignitat)

Proposició reial de les Corts de 1599












Dins les possibilitats de la nostra modesta demografia, quan siguem plenament lliures, podrem fer una contribució. Com tants altres pobles del món, som diferents. En valors i en cultura. La llengua ens afaiçona i fa què la nostra sigui una manera de veure el món única i intransferible. Ni millor ni pitjor, que diria el clàssic. Però la nostra, autèntica. He pensat tot això en llegir una anècdota de la Catalunya dels inicis del segle XVI. Us parlo de Ferran de Cardona i Enríquez (mort a Barcelona el 1543), emparentat per via materna amb la mateixa dinastia reial, resident entre Arbeca i Barcelona. Era, als inicis del Cinc-cents, amb diferència, el personatge més influent de la noblesa catalana. Segon duc de Cardona des del 1513, marquès de Pallars, comte de Prades, vescomte de Vilamur (1513-1543), gran conestable i almirall d’Aragó. Va rebre de mans de l'emperador Carles la insígnia del Toisó d'Or durant la històrica cerimònia celebrada a la catedral de Barcelona (de la qual encara el cor en conserva el testimoni preciós).

El cunyat de Ferran de Cardona, l'arquebisbe de Tarragona i gran erudit renaixentista Antoni Agustí, explicà d'ell una anècdota que m'ha vingut de gust recollir-vos avui. Diu que, en els seus freqüents contactes amb la cort, Cardona parlava sempre en català. Fet que no només parla de la seva coherència amb els orígens, sinó també de la capacitat de l'entorn de l'emperador Carles I, encara, per a acceptar la pluralitat lingüística en una cort internacional en la qual el supremacisme castellà era encara en estat latent. Segons Agustí, sembla que el mateix emperador, encuriosit per la fidelitat lingüística de Cardona li va qüestionar perquè mai no emprava el castellà. I la resposta del noble fou brillant: "per a no mentir". No enganyar, s'entén sobre el seu origen i la seva adscripció nacional; per mostre autèntic, tal qual era en veritat. Curiositats del destí, Ferran de Cardona fou enterrat en un sepulcre renaixentista al castell de Cardona, l'últim tros del país que va sucumbir a l'ocupació borbònica el setembre de 1714.

Comentaris

  1. Els seus descendents no van ser tan sincers i van córrer a llançar-se als braços de la noblesa castellana i de la seva pròpia dissolució.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…