Ves al contingut principal

Pétain era un gran francès (@EnricMillo)

Que un dels màxims representants de la dreta espanyolista a Catalunya et digui adoctrinador, només girant suaument el cap enrere a la història d'aquest país, resulta deliciós. Enric Millo és, sense dubte, un dels personatges més espuris de l'autonomisme actual. Quan, d'aquí uns anys, recordem els orígens de la República Catalana i els immensos dolors socials i econòmics de part que estem suportant per donar-hi a llum, el recordarem amb oprobi, com a un dels responsables del mal tan intens que els espanyols ens estan infringint sense pietat. El seu esforç per emboirar les responsabilitats d'Espanya en la degradació de les condicions de vida a Catalunya és herculi. La seva capacitat intoxicadora és només superada pel seu grau de baixesa moral. És l'únic polític català que conec que ha estat capaç d'utilitzar una malaltia d'un familiar per fer màrqueting electoral. L'humanisme cristià ben entès que tan sovint invoca passa naturalment per estimar-se en primeríssim lloc a ell mateix i, en particular, els seus interessos personals.

Ahir, agressor contra el nostre benestar reconvertit en mode víctima, va anar al programa radiofònic del Basté per tornar a justificar el famós reportatge de Telemadrid i els insults diaris que des del seu partit es profereixen contra els catalans. La va emprendre amb el periodista Tian Riba, principalment arran del seu passat polític de planta trepadora, desvetllat a la premsa gironina fa mesos a partir del testimoni de Josep Huguet. Millo va insistir ahir a afirmar que tot plegat és una bestiesa i que ningú no li podria provar l'intent de passar a ERC quan Duran i Lleida va donar carabasses a les seves ambicions. El que més em va meravellar, però, va ser quan, tot just després d'haver predicat el seu infinit amor a Catalunya (i que la seva llengua materna és el català... i?, la meva no, i què?) va defensar que el govern espanyol no està obligat a invertir més a Catalunya. Ho va dir, amb tot el morro, com qui passava per allà, com si la sentència del Tribunal Constitucional que es va ventilar l'addicional tercera de l'Estatutet no hagués estat justament conseqüència del recurs que va interposar el mateix Partit Popular que ell representa. Així que, en conclusió, sí, en efecte, com a ell li agrada dir, Enric Millo és tan català com el que més. I Pétain era un gran francès.

Comentaris

  1. Fa uns quants dies jo mateix parlava de que en Millo no es creu el què diu ni en estat de pura embriaguesa. La seva cara ho denota. Però, el que fa poc vaig llegir és que és un professional dels partits polítics com ho pot ser un jugador de futbol que salta d'equip per a qui li doni millor tracte. És un mercenari a sou de qui pagui millor. S'havia ofert a CiU i també a algun d'esquerres. No recordo quin era exactament. No és el primer, ni serà l'últim. Sembla en Josep Piqué, que va començar essent de Bandera Roja.
    Que siguin feliços.

    ResponElimina
  2. Una cosa bona d'aquests que se'n van a partits espanyols (com el Millo o el Guardans) és que la gent de mes qualitat es queda als partits catalans. Així, com va dir una vegada l'Arzallus, perdem els "mitxelins" i tenim els millors per encapçalar el procés a la independència.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…