Ves al contingut principal

Sobre l'administració pública (II): funcionaris avaluats i incentivats (#noupaís)













Perdoneu que em concentri uns quants dies en un tema (el que encapçala aquesta sèrie d'apunts) que potser no us afecta personalment, encara que sí bastant directament. Més del que en penseu. Fa dies que em volten pel cap algunes idees/dèries que necessito compartir en aquest espai. Fan referència, en part, a l'informe dels experts presentat fa uns dies per la vicepresidenta i ara sí llicenciada Joan Ortega en relació a la reforma de la Funció Pública al nostre país. Objectiu àmpliament compartit per (gairebé) tothom: acabar amb l'estatus de funcionari. Direu que sóc part interessada, però crec que és un error manifest. Si no vaig equivocat, totes les administracions del món civilitzat en tenen. I n'hi ha que funcionen (valgui la redundància) raonablement bé. Sento portar la contrària: a parer meu no només no convé eliminar el funcionariat, sinó que cal enfortir-lo. Els funcionaris han d'ocupar responsabilitats més altes a l'administració i els polítics s'han d'ocupar només dels més alts càrrecs, amb una estructura de persones de confiança manifestament mínima.

Una de les principals xacres d'aquest país (de Montcada i Reixac a Sabadell, passant per allà on vulgueu perquè els polítics no tenien els telèfons punxats) és la permanent i llastimosa interferència dels partits polítics en la funció pública. Eliminar funcionaris i substituir-los per treballadors amb una relació laboral significa obrir de bat a bat la porta a una encara més gran partidització, clientelització i nepotització de l'administració pública. Estarem d'acord, potser, això sí, en que cal avaluar la productivitat de tots els treballadors públics, cosa que tampoc no és fàcil a partir d'indicadors que sovint veig difícils de fixar. I que, en tot cas, cal incentivar aquells que més s'impliquen a través de retribucions que reconeguin els mèrits dels més eficients. Funcionaris avaluats i incentivats, sí. Però funcionaris. No amics, familiars o companys de partit col·locats massivament a dit en tots els rengles de l'administració sense cap mena de prova de qualificació o idoneïtat que els avali. Així, no anirem precisament a millor.

Comentaris

  1. En contra del que se sol pensar, al Principat tenim una ratio de treballadors públics per habitant de les més abixes d'Europa.
    Si que caldria, però, avalaura-ne la productivitat i, sobretot, eliminar càrrecs de confiança.
    No sóc part implicada -sempre he treballat a la privada pura i dura- però comprateixo els plantejaments d'en Granollacs.

    ResponElimina
  2. El bon funcionament d'una Administració sempre afecta a la societat. Cal trencar el divorci societat-Adm. i integrar-nos mútuament. L'empresa privada ha d'acceptar la seva responsabilitat civil amb els seus treballadors, i l'Adm. pública ha d'integrar els seus treballadors dins la societat. És fàcil fer això: només cal fer desaparèixer el funcionariat progressivament amb les jubilacions per un sistema de règim laboral professional on el què prevalgui sigui la idoneïtat per la plaça a la que s'hi opta amb el concurs adient. És absurd que per fer feines professionals calgui saber la Constitució i altres coses que obstrueixen l'accés professional, repeteixo.
    Està clar que parlo d'un control tan exhaustiu com amb el que s'està fent amb el funcionariat actual. Per a l'Adm. pública actual li resulta pràcticament impossible poder expulsar del cos un funcionari. Cal una sèrie d'expedients tan feixucs que, a la pràctica, converteixen aquest funcionari amb propietari d'una plaça permanent. Parlo de que per treballar-hi calgui fer oposicions de molta exigència, no pas d'obrir la porta als diversos clubs d'opinió... Parlo de poder acomiadar qui no sigui eficient. Els premis a l'eficiència cal que es facin amb ascensos de categoria i no pecuniàriament. Pot resultar molt, molt perillós. "Avui et faig feliç i demà m'ho premies". Molt perillós.
    En fi, algun dia es farà llum i tots hi veurem clar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…