Ves al contingut principal

Torna el sufragisme (#democràcia)

Monestir de Ripoll














Aquestes setmanes ha estat francament espectacular conèixer l'afer Ponsatí. Primer negat, en mentida flagrant, per segones veus del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol. Finalment, reconegut amb totes les lletres pel ministre García-Margallo davant del Congreso. Cal insistir una vegada i una altra a explicar-ho al món. El deteriorament de les ja de per sí lleus constants democràtiques espanyoles és, per moments, preocupant. Molt. Per conservar la unitat de l'Estat sembla que estan disposat a trepitjar els fonaments més bàsics de la democràcia. Confiem que sigui només fins a un cert límit. La censura aplicada a la professora catalana a Georgetown ens ha de servir, especialment, com a exemple per conscienciar els Estats Units de quin és el pa que s'hi dóna en aquesta banda de la Mediterrània i de perquè, justament, tenim tant d'interès a marxar. Els nordamericans tenen una sensibilitat molt especial en l'àmbit de la llibertat d'expressió, així que hem de fer d'aquest cas una autèntica bandera a l'hora d'explicar-nos allà.

I contra el govern espanyol i contra el nostre establishment, que treballen incansablement per aturar-nos, hem d'insistir en la batalla pels conceptes fonamentals del vocabulari de les societats avançades. I fer-ho davant tothom. L'ús acurat de les paraules és importantíssim per guanyar legitimitat. Hem d'explicar que el nostre és un cas pràctic de defensa de la possibilitat o no d'exercitar els drets fonamentals. Només demanem llibertat per expressar-nos. I hem d'acudir a l'ús sistemàtic de les paraules claus. La principal, democràcia. I potser hem de començar a emprar per a la nostra lluita el terme utilitzat per conquerir, arreu del món, el dret a votar. Sí, senyors i senyors, potser toca començar a parlar de sufragisme. La nostra és una batalla sufragista. Perquè primer va caldre un combat històric perquè poguessin votar tots els homes, dones i races i ètnies. I ara és necessari un altre per establir que es pot votar sobre absolutament tot, sense restriccions de cap mena. Que la conformació dels estats també es deriva de la voluntat dels ciutadans que els componen. Sí, som sufragistes. Expliquem-ho.

Comentaris

  1. Home, a mi no m'agrada gens enlluernar-me amb ningú. No m'agrada ser gregari i menys dels EEUU.
    Respecte del nostre sufragisme, doncs no hi havia pensat mai, però m'agrada el que dius. Ho explotaré per desgràcia dels espanyols que, de vegades, els veig tribals, de clans tancats a la manera antiga del cap de família gran...
    D'això que dius, és cert que quan preparàvem excursions, sempre hi havia una certa votació de propostes. No existia un cap de colla que organitzava indefectiblement la sortida del proper cap de setmana, no. Un proposava, qualsevol, i només amb un cop de cap, comentari o exclamació, ja n'hi avia prou. El sufragi el tenim a la moll de l'os.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…