Ves al contingut principal

Trenta-vuit anys que han servit de poc (#marxemja)

Ripoll











Dia plujós i tancat, d'aquells que no permeten gaudir gaire del paisatge, en un casalici espectacular, construcció del segle XIX sobre les restes d'un convent. Veure la mítica escena d'una representant del Govern espanyol, a la gran caserna de la Guàrdia Civil a Catalunya, distingint el representant d'una unitat militar al servei de l'exèrcit nazi, em coincideix amb una sortida de feina interessant. Al matí, he tingut l'oportunitat de xerrar, al seu mas atrotinat però ben impressionant d'un poblet del Bages, amb un home de lleis, antic dirigent d'un partit polític català caigut en desgràcia. Persona d'ordre per llinatge i conviccions. Al poc que la conversa, com és ara tan habitual, ens porta amb naturalitat fins al comentari de la situació present del país em deixa ben astorat. Aquell home reposat va més enllà en la cruesa de la seva anàlisi que el mateix Granollacs. Insisteix una vegada i una altra, amb l'experiència de la República i de la Guerra Civil encara marcada a foc per les peripècies familiars que hem anat comentant, en que no coneixem prou del que són capaços els espanyols. I tot seguit, minuciosament, despulla l'estat present de les coses al nostre país, que ell considera obertament ademocràtic.

La suspensió cautelar de la Declaració de Sobirania ha estat, a parer seu, l'autèntic punt i final a la feble democràcia espanyola de la Constitució del 1978. I és que, certament, a mesura que avancem en la nostra particular prova del cotó, la ronya subjacent a l'Estat espanyol és cada vegada més patent, més lletja i més incontestable. El món n'és cada vegada més conscient. Els casos de Noureddine Ziani, expulsat pels seus pebrots sense atendre cap procediment de legalitat, o la no renovació del contracte docent de la professora Clara Ponsatí a Georgetown, com a càstig per haver exercit la llibertat d'expressió, constitueixen dos exemples magnífics de com, a mesura que estirem la corda, més evident resulta la seva feble complexió democràtica. Perquè més enllà de capes cosmètiques, la pell de sota, refractària a qualsevol operació falsejadora, continua dura com sempre, com la tenen de naixement. El meu interlocutor està convençut que l'escrit de l'advocat de l'Estat contra la Declaració de Sobirania assenyala clarament la seva estratègia. Suspendran les properes eleccions plebiscitàries. I aleshores s'obriran els mesos més durs. Preparem-nos per resistir i avançar!

Comentaris

  1. Doncs, sí. Així ho veig jo, també. Ensopeguen una rere l'altre. Se'ls veu que no saben tenir el tarannà democràtic, el diàleg, l'estratègia. Van ensopegant amb totes les pedres que se'ls posa al davant.
    Sí, m'imagino -i de fet el President ja ho diu- que aviat ens arribaran unes eleccions plebiscitàries. Les suspendran i arribarà el final de qualsevol possibilitat de diàleg. Declaració d'Independència unilateral. Sembla que ho estan provocant per poder lluir taques de sang a les seves camises. Serà el primer estat falangista d'Europa, l'Estat Espanyol. No els expulsarà la UE? Llavores, tots els tractes de bondat que hem anat dient per la bona convivència, ells els trencaran en un no-res.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…