Ves al contingut principal

Conservadors radicals d'extrema esquerra (#dependentisme)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)
Hi ha alguns d'especialment descol·locats en aquest nou panorama que s'obre. El país canvia de dalt a baix. I, en aquest context de canvi d'època, el partidisme dels vells partits fa molta pena. La majoria que es consolida a favor de l'estat propi, especialment al cantó esquerre del país, els fa venir un mal de panxa agut. Ancorats com estan en una versió prehistòrica de l'anàlisi sobre la relació entre progrés social i nacional. D'entre la tribu d'opinadors en nòmina de la nostra ràdio nacional (els ERO als mitjans públics podrien començar sense dubte per aquesta mena de perceptors), el professor Andreu Mayayo en seria un exemple paradigmàtic. En ell tot és un mar de dubtes que en realitat són certeses no sempre amagades. Fins al punt que resulta especialment patètic escoltar-lo defensar amb un ungles i dents l'statu quo. En Quim Torra va descriure amb autèntica mestria els moderats d'extrem centre que dominen el panorama mediàtic. En el cas de Mayayo caldria parlar de conservadors radicals d'extrema esquerra.

Qualsevol element a discussió suscita en ells un hipercriticisme en relació a les incerteses de futur que planteja el procés. Volen seguretats totals. Es veu que la gent viu de conya sota l'autonomisme i molt especialment els més desafavorits que ells diuen defensar. Mostren un vertigen davant dels canvis realment espectacular. Del tot impropi d'una esquerra que sempre havia volgut ser, generosa, motor de canvi, de progrés, revolucionària a voltes, fins i tot, encara que fos equivocadament. Sense por. Per respondre'ls com es mereixen, a aquesta gent, cal incomodar-los fent girar contra ells la càrrega de la prova. De la seva ofensiva permanent del dubte, cal passar a forçar-los a verbalitzar clarament la defensa de l'actual autonomisme, l'únic projecte viable d'Espanya, tal i com la història ha certificat. El marc polític i econòmic sobre el qual l'escassa autonomia de la Gestoria s'ha convertit en una broma, l'estat del benestar és al caire de l'abisme i l'atur és a punt d'arribar al 28%. Un autèntic paradís per als conservadors radicals d'extrema esquerra com el professor Mayayo, vaja.

Comentaris

  1. Parlant avui de les derives de les esquerres, m'has portat a recordar algunes reflexions que jo havia fet ja fa anys i anys amb algun mini-dirigent d'esquerres:
    1- Gairebé totes s'han basat en un seguidisme darrere del Teló d'Acer, remarcant la poca substància pròpia de reflexió.
    2- Creien (i alguns ho segueixen creient), que el progrés es basa en ajuntar grans conglomerats d'organismes o empreses, creient que això redueix despesa.
    3- Creuen en un millor funcionament d'estat com més "unitari" sigui.
    En puc posar més punts.
    4- La simplificació de responsabilitats socials i familiars. M'han arribat a dir molt seriosament que això de l'estructura familiar és un llast pel desenvolupament social... No serà que és el revés? L'avortament lliure, els lobbys sexuals, etc.
    Segur que ara mateix me n'oblido d'algun essencial.
    Amb això vull dir que a l'esquerra hi ha poca substància de reflexió pròpia. Misèria mental. En canvi, haurien de ser el qui produïssin reflexió nova per debatre políticament! Un dels grans progressos que s'han aconseguit de les esquerres actuals ha estat el concepte de l'ecologisme, curiosament nascut d'un català... A les èpoques dels inicis industrials, no cal dir el treball que s'hi va fer. Però, actualmenthi ha massa esgotament de reflexió. Tot se'ls basa en dir el contrari dels què diu l'altra. Sobretot! Esclar, a la dreta no cal ni insistir-hi amb el tema de reflexió pel propi concepte del conservador: No provar res, no fos que m'agradés...!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…