Ves al contingut principal

Conservadors radicals d'extrema esquerra (#dependentisme)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)
Hi ha alguns d'especialment descol·locats en aquest nou panorama que s'obre. El país canvia de dalt a baix. I, en aquest context de canvi d'època, el partidisme dels vells partits fa molta pena. La majoria que es consolida a favor de l'estat propi, especialment al cantó esquerre del país, els fa venir un mal de panxa agut. Ancorats com estan en una versió prehistòrica de l'anàlisi sobre la relació entre progrés social i nacional. D'entre la tribu d'opinadors en nòmina de la nostra ràdio nacional (els ERO als mitjans públics podrien començar sense dubte per aquesta mena de perceptors), el professor Andreu Mayayo en seria un exemple paradigmàtic. En ell tot és un mar de dubtes que en realitat són certeses no sempre amagades. Fins al punt que resulta especialment patètic escoltar-lo defensar amb un ungles i dents l'statu quo. En Quim Torra va descriure amb autèntica mestria els moderats d'extrem centre que dominen el panorama mediàtic. En el cas de Mayayo caldria parlar de conservadors radicals d'extrema esquerra.

Qualsevol element a discussió suscita en ells un hipercriticisme en relació a les incerteses de futur que planteja el procés. Volen seguretats totals. Es veu que la gent viu de conya sota l'autonomisme i molt especialment els més desafavorits que ells diuen defensar. Mostren un vertigen davant dels canvis realment espectacular. Del tot impropi d'una esquerra que sempre havia volgut ser, generosa, motor de canvi, de progrés, revolucionària a voltes, fins i tot, encara que fos equivocadament. Sense por. Per respondre'ls com es mereixen, a aquesta gent, cal incomodar-los fent girar contra ells la càrrega de la prova. De la seva ofensiva permanent del dubte, cal passar a forçar-los a verbalitzar clarament la defensa de l'actual autonomisme, l'únic projecte viable d'Espanya, tal i com la història ha certificat. El marc polític i econòmic sobre el qual l'escassa autonomia de la Gestoria s'ha convertit en una broma, l'estat del benestar és al caire de l'abisme i l'atur és a punt d'arribar al 28%. Un autèntic paradís per als conservadors radicals d'extrema esquerra com el professor Mayayo, vaja.

Comentaris

  1. Parlant avui de les derives de les esquerres, m'has portat a recordar algunes reflexions que jo havia fet ja fa anys i anys amb algun mini-dirigent d'esquerres:
    1- Gairebé totes s'han basat en un seguidisme darrere del Teló d'Acer, remarcant la poca substància pròpia de reflexió.
    2- Creien (i alguns ho segueixen creient), que el progrés es basa en ajuntar grans conglomerats d'organismes o empreses, creient que això redueix despesa.
    3- Creuen en un millor funcionament d'estat com més "unitari" sigui.
    En puc posar més punts.
    4- La simplificació de responsabilitats socials i familiars. M'han arribat a dir molt seriosament que això de l'estructura familiar és un llast pel desenvolupament social... No serà que és el revés? L'avortament lliure, els lobbys sexuals, etc.
    Segur que ara mateix me n'oblido d'algun essencial.
    Amb això vull dir que a l'esquerra hi ha poca substància de reflexió pròpia. Misèria mental. En canvi, haurien de ser el qui produïssin reflexió nova per debatre políticament! Un dels grans progressos que s'han aconseguit de les esquerres actuals ha estat el concepte de l'ecologisme, curiosament nascut d'un català... A les èpoques dels inicis industrials, no cal dir el treball que s'hi va fer. Però, actualmenthi ha massa esgotament de reflexió. Tot se'ls basa en dir el contrari dels què diu l'altra. Sobretot! Esclar, a la dreta no cal ni insistir-hi amb el tema de reflexió pel propi concepte del conservador: No provar res, no fos que m'agradés...!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…