Ves al contingut principal

Després de l'octubre va venir el febrer (#anirabé)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)
Avui farem una mica de prospectiva de futur. Contrafactualisme. Darrerament sura a l'ambient la idea que, trigarà més o menys, però que s'apropa un 6 d'octubre de 1934. Sobretot, ens ho recorden des dels rengles del dependentisme. Alejo Vidal-Quadras, de precampanya per a les europees del proper maig, ens ha explicat el procés amb péls i senyals. I no només són els ultres. L'advocat de l'Estat, en el seu escrit per ordre del Govern espanyol justificant la suspensió de la Declaració de Sobirania, no dubtava a avançar que caldria actuar també contra la possibilitat d'unes eleccions plebiscitàries. Sigui d'una manera o d'una altra, una part d'Espanya (la que mana al govern i als mitjans de comunicació) es prepara per a la suspensió de l'autonomia de Catalunya. Naturalment, aquest escenari faria encara més irreversible el procés, si bé, cal reconèixer que també podria diferir-lo en el temps, enquistar-lo, que és a l'únic que, a hores d'ara, tot sabent-se minoria, poden jugar els nostres adversaris.

Aquestes amenaces tenen, naturalment, un fonament legal que permetria aplicar-les amb la majoria absoluta de la què disposa el Partit Popular al Congreso. Ningú d'aquests profetes que ens amenacen, però, ha dibuixat quina seria l'evolució posterior dels fets. Perquè, durés el que durés la suspensió de l'autonomia i el govern interí d'administradors nomenat des de Madrid, la pregunta és: com se'n sortirien els espanyols del cul de sac on s'haurien ficat? Deixant-nos sense autonomia per sempre? Vidal-Quadras parlava d'un any de posar ordre i noves eleccions. Noves eleccions? Prohibint llistes de partits sobiranistes? En tota mena de convocatòries? No podríem votar res de res? Uf, difícil de justificar davant del món. Noves eleccions, amb els mateixos partits de 2012? Després de l'octubre de 1934 van venir les eleccions de febrer de 1936 amb la victòria del Front d'Esquerres a Catalunya i el retorn triomfant del president Companys. I no dubto que, ara, vuitanta anys després, la victòria independentista després d'haver suspès l'autonomia seria senzillament apostoflant. I, després, sense un altre 18 de juliol (ara inviable), ho tenen magre, molt magre.

Comentaris

  1. És aquesta la cosa: Ho tenen molt difícil. Han perdut la partida. Ens ho faran passar magre, sí. Però aquesta d'en Cameron, encara que només sigui un comentari, deixa tota l'Espanya amb el cul enlaire. Si volen que tornem al 6 d'octubre que dius, ara els serà molt pitjor a ells que a nosaltres. Repeteixo: ens ho faran passar magre i no serà cosa per dèbils i acomodats. Però, una vegada feta l'extirpació descansarem una mica. Només una mica, perquè ens vindrà una tongada d'atemptats que n'hi haurà per llogar-hi cadires.
    Sí, malauradament, ens costarà sang. No saben comportar-se. No saben perdre. No saben reflexionar.

    ResponElimina
  2. Les bravuconades de AVQ i companyia topen amb una realitat que no existia el 1934: Espanya està integrada en unes estructures polítiques, econòmiques i militars superiors que difícilment ho aprovarien. Les paraules de Cameron van en la, línia del que li pot passar a Espanya. Els espanyols pensen (?) en paràmetres mentals dels anys 30, i Espanya ara està lligada per totes bandes i intervinguda econòmicament. està en un estat d'incapacitat.

    ResponElimina
  3. Sempre amenaces. Aquesta gent no sap fer res més.

    ResponElimina
  4. Ja poden suspendre el que vulguin, que, tard o d'hora s'haurà de votar. Es clar que també poden aplicar-li la llei de partits a una possible coalició CDC-ERC o a la mateixa ERC. A l'estil Ahmadinejad. Però llavors hi ha l'opció de fer vot nul. Posar una papereta on posi "Independència!". Imaginem unes eleccions amb un 60% de vot nul, l'opció majoritària. Amb observadors internacionals a les taules durant l'escrutini.

    L'enyorat Barnils ja ho va dir moltes vegades: el principal enemic d'Espanya és la democràcia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…