Ves al contingut principal

Després de l'octubre va venir el febrer (#anirabé)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)
Avui farem una mica de prospectiva de futur. Contrafactualisme. Darrerament sura a l'ambient la idea que, trigarà més o menys, però que s'apropa un 6 d'octubre de 1934. Sobretot, ens ho recorden des dels rengles del dependentisme. Alejo Vidal-Quadras, de precampanya per a les europees del proper maig, ens ha explicat el procés amb péls i senyals. I no només són els ultres. L'advocat de l'Estat, en el seu escrit per ordre del Govern espanyol justificant la suspensió de la Declaració de Sobirania, no dubtava a avançar que caldria actuar també contra la possibilitat d'unes eleccions plebiscitàries. Sigui d'una manera o d'una altra, una part d'Espanya (la que mana al govern i als mitjans de comunicació) es prepara per a la suspensió de l'autonomia de Catalunya. Naturalment, aquest escenari faria encara més irreversible el procés, si bé, cal reconèixer que també podria diferir-lo en el temps, enquistar-lo, que és a l'únic que, a hores d'ara, tot sabent-se minoria, poden jugar els nostres adversaris.

Aquestes amenaces tenen, naturalment, un fonament legal que permetria aplicar-les amb la majoria absoluta de la què disposa el Partit Popular al Congreso. Ningú d'aquests profetes que ens amenacen, però, ha dibuixat quina seria l'evolució posterior dels fets. Perquè, durés el que durés la suspensió de l'autonomia i el govern interí d'administradors nomenat des de Madrid, la pregunta és: com se'n sortirien els espanyols del cul de sac on s'haurien ficat? Deixant-nos sense autonomia per sempre? Vidal-Quadras parlava d'un any de posar ordre i noves eleccions. Noves eleccions? Prohibint llistes de partits sobiranistes? En tota mena de convocatòries? No podríem votar res de res? Uf, difícil de justificar davant del món. Noves eleccions, amb els mateixos partits de 2012? Després de l'octubre de 1934 van venir les eleccions de febrer de 1936 amb la victòria del Front d'Esquerres a Catalunya i el retorn triomfant del president Companys. I no dubto que, ara, vuitanta anys després, la victòria independentista després d'haver suspès l'autonomia seria senzillament apostoflant. I, després, sense un altre 18 de juliol (ara inviable), ho tenen magre, molt magre.

Comentaris

  1. És aquesta la cosa: Ho tenen molt difícil. Han perdut la partida. Ens ho faran passar magre, sí. Però aquesta d'en Cameron, encara que només sigui un comentari, deixa tota l'Espanya amb el cul enlaire. Si volen que tornem al 6 d'octubre que dius, ara els serà molt pitjor a ells que a nosaltres. Repeteixo: ens ho faran passar magre i no serà cosa per dèbils i acomodats. Però, una vegada feta l'extirpació descansarem una mica. Només una mica, perquè ens vindrà una tongada d'atemptats que n'hi haurà per llogar-hi cadires.
    Sí, malauradament, ens costarà sang. No saben comportar-se. No saben perdre. No saben reflexionar.

    ResponElimina
  2. Les bravuconades de AVQ i companyia topen amb una realitat que no existia el 1934: Espanya està integrada en unes estructures polítiques, econòmiques i militars superiors que difícilment ho aprovarien. Les paraules de Cameron van en la, línia del que li pot passar a Espanya. Els espanyols pensen (?) en paràmetres mentals dels anys 30, i Espanya ara està lligada per totes bandes i intervinguda econòmicament. està en un estat d'incapacitat.

    ResponElimina
  3. Sempre amenaces. Aquesta gent no sap fer res més.

    ResponElimina
  4. Ja poden suspendre el que vulguin, que, tard o d'hora s'haurà de votar. Es clar que també poden aplicar-li la llei de partits a una possible coalició CDC-ERC o a la mateixa ERC. A l'estil Ahmadinejad. Però llavors hi ha l'opció de fer vot nul. Posar una papereta on posi "Independència!". Imaginem unes eleccions amb un 60% de vot nul, l'opció majoritària. Amb observadors internacionals a les taules durant l'escrutini.

    L'enyorat Barnils ja ho va dir moltes vegades: el principal enemic d'Espanya és la democràcia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…