Ves al contingut principal

Els enmascarats del no (#Brigada)

Estació Boí-Taüll (Alta Ribagorça)
Se'ls veu francament fotuts. Emprant arguments certament delirants. L'Antoni Puigverd (us en parlava fa poc) fa hores extres. Ja sabeu que tinc debilitat pel seu espanyolisme meliflu. És un enorme, un graaan brigadista. Narcòtic en vena. L'altre dia reclamava, exigia desesperat, que el nostre projecte per la sobirania només el podem portar endavant si els independentistes convençuts som un 80% del país. Un argument senzillament espectacular. Magnífic. Que, de fet, però, aplicat estrictament portaria l'escriptor gironí, si el traslladem no pas al moment de la lluita antifranquista sinó fins i tot al 1978, a alinear-se amb el franquisme. Sí, sí. No penseu que exagero. Que m'estic passant. No, no. M'explico. Resulta que la Constitució espanyola vigent va ser votada afirmativament per un 58,97% del cens electoral espanyol, és a dir, un 21,02% menys del que Puigverd considera necessari per emprendre grans canvis polítics com el que tenim ara entre mans els catalans. En fi, brutal. I és que els enmascarats del no actuen així: intoxicant, enganyant, confonent.

Els sap greu coincidir amb companys de viatge com el Partit Popular i Ciudadanos. Però la cosa va així. Per als qui, com Puigverd, porten trenta anys militant en l'establishment autonomista, és el pa que s'hi dóna. I els cou. Per això, si ells es decanten pel no, ha de ser per culpa nostra. No pas perquè sigui la derivada més lògica del que ells porten defensant les darreres tres dècades. Enmascaren el seu no patèticament. En realitat, estic convençut, entre els opinadors, entre aquells que tenen veu als mitjans de comunicació, gairebé tothom té, a hores d'ara, després de tres anys d'intens debat, partit pres. Ja saben el que votarien si es fes la consulta que mai es farà. Això no vol dir que no haguem de continuar fent campanya, però, en tot cas, hem d'adreçar-nos als sectors de la societat menys polítitzats. Als qui no s'ho han plantejat massa, que crec que són ja bastant pocs. Els fronts estan a hores d'ara prou fixats. Som 65/60 a 35/40, tal i com ho tornava a marcar la darrera enquesta publicada a El Periódico. I no crec que canviïn gaire les proporcions. Cadascú ha triat lliurement bàndol. En Puigverd, companys de viatge com la Camacho i en Cañas. I els independentistes no tenim la culpa que es trobi incòmode.

Comentaris

  1. Jo també tinc debilitat pel pedagog de l'autoodi (Puigvert), ara aquest comportament meliflú que té, em treu de polleguera

    ResponElimina
  2. Ja he escrit algun cop sobre el Puigvert. Cada cop que el sento em fa venir basques.
    El Rius nomes es un populista de premsa groga, pero potser caldra parar l'orella si surt alguna cosa mes:
    http://comunicacio.e-noticies.cat/un-llibre-acusa-el-director-de-la-vanguardia-de-rebre-sobres-del-pp-76591.html

    ResponElimina
  3. Ja no ho recordava això del tan baix nivell de votació afirmativa en la Constitución de España. És divertit, doncs! Ara, aquests recalcitrants tipus Puigverd l'endemà que siguem independents, seran els que vindran a fer-se la foto amb el Presi!!!
    Avui és dia d'esperances: Demà en Mas farà una roda de premsa que se suposa que serà sonada i l'ONU aviat actuarà contra les execucions franquistes. És clar que caldrà assumir alguna bestiesa nostra també. El que veig més interessant és que ha quedat clar que "nosaltres", els republicans, eren els legals; i els franquistes, els insurrectes, eren els feixistes-nazis, aquesta vegada autèntics. Els no-legals.
    Nosaltres ens anirem; ells es van revoltar, que és molt diferent!

    ResponElimina
  4. Al Puigvert jo el tenia tant sols com un "poca-pena", el conec poc, potser nomes dels matins de TV3 que algun dia miro... no se ni on escriu... sempre m'havia fet el efecte que qualsevol dia veuria com es va desinflant, arrugant i queda com una cosa trista i polsosa al terra... si es que encara no ho es, clar...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…