Ves al contingut principal

Explicar el món exactament a l'inrevès (#Brigada)

Santa Maria de Cardet (Alta Ribagorça)













Fa uns dies, encara no havia tingut temps de comentar-lo, em va cridar especialment l'atenció l'acritud d'aquest article de l'Antoni Puigverd al diari comtal contra el món independentista majoritari, al qual va seguir aquest altre ben poc després, amb l'afirmació taxativa que el sobiranisme català no és inclusiu. Justament al mateix temps que el també gironí Joaquim Nadal anunciava el seu vot afirmatiu a la independència. Si una cosa distingeix la Brigada de narcòtics és la seva capacitat per explicar les coses exactament al contrari de la realitat. La tesi central dels darrers textos d'en Puigverd és que l'independentisme no busca sumar forces en el conjunt de la societat catalana, sinó que resta. D'entrada, resulta una afirmació com a mínim curiosa, perquè la primera constatació empírica que podem fer al respecte és que a diferència de les propostes de Catalunya regional, autonòmica i federal, la que defensa un estat propi per al nostre país és l'única que suma adhesions des de fa no ja mesos, sinó anys. Les dades constatables científicament, doncs, van en la direcció exactament contrària a la que ens presenta l'escriptor gironí. Però, no només és això. Aquest és el resultat d'una manera de fer concreta durant els darrers anys.

Perquè l'independentisme és (potser) l'únic gran corrent polític a Catalunya, amb excepció de plataformes socials amb demandes concretes (com la dels afectats per la hipoteca) que ha generat estructures ideològicament transversals i obertes. Des de la Plataforma pel Dret de Decidir de les manifestacions del 2006 i 2007, a l'Òmnium de la del 2010, a l'Assemblea Nacional de 2012, l'independentisme ha tingut la capacitat, finalment, de superar el simple partidisme, la capelleta, i proposar un combat plural al qual es poguessin adherir tots els catalans demòcrates, des de qualsevol indret de l'escenari ideològic. I per això ha triomfat. Del dependentisme català, en canvi, trinxat (afortunadament) pel partidisme i el purisme més bèstia, encara esperem (no esperem) que ofereixi alguna mena d'estructura transversal comparable. Considerat així, l'article d'en Puigverd només té una lectura possible: és un ressentit que es nega a acceptar que la seva aposta personal ideològica dels darrers trenta anys ha fracassat. Ja s'ho farà.

Comentaris

  1. Puiverd es un covard i un mediocre, no se d'on ha pogut sortir una persona tan covarda. Cada cop que el sento, em fa angunia.

    ResponElimina
  2. Sempre l'he anomenat el pedagog de l'autoodi

    ResponElimina
  3. Desprès de 500 anys escrivint la història a l'inrevés, ara no és d'estranyar una nova manipulació, la pregunta és a qui volen convèncer? potser a tots aquells catalans abstencionistes, molts dels quals segueixen fidelment les cadenes televisives espanyoles, en les que els hi venen dia si dia també el dimoni de l'independentisme.
    Potser precisament perquè saben que aquests catalans son els que poden fer decantar la balança cap a la independència.
    Per mi no és un article més on es critica la majoria independentista actual al nostre país, aquest article va molt més enllà, pretenen dinamitar amb la tècnica de la por a tots aquells possibles indecisos, per tal d'evitar el seu convenciment de que la única alternativa és la independència.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…