Ves al contingut principal

Junta de Braços, 30 de juny de 1713 (#memòriahistòrica)

Estany Llong (Alta Ribagorça)
Avui fa just tres-cents anys. I ha passat incomprensiblement desapercebut, em sembla, per al gruix de l'opinió pública catalana. Fins i tot, als ulls del sobiranisme il·lustrat. Poca broma. Avui commemorem tres segles justos de l'inici de la reunió a Barcelona del darrer Parlament o Junta General de Braços sobirà de la història de Catalunya. Tot i que mancava menys d'un mes per al definitiu tancament del setge de la capital catalana, encara hi van poder assistir delegats o síndics de moltes viles i ciutats del país, molts dels quals no tenien entrada habitual a la Cort General. Tal dia com avui, tal i com els va apuntar el notari o secretari en el llibre d'actes de la reunió del Braç Reial, hi acudien des de Barcelona, de Moià, de Vilanova i la Geltrú, de Cervera, de Pineda, de Cambrils i de Constantí, de Sant Hipòlit, de Gallifa, de l'Arboç, del Vendrell i de Cubelles, de Terrassa i de Prats de Rei, de Montbrió i de Granollers, de Cardedeu i de l'Alforja, de Llavaneres i d'Hostalric, de Reus i de Lloret, de Blanes, de Berga i de Bagà, de Santpedor i de Vilamajor, de Tremp i de Talarn, de l'Estany i d'Oristà, de Montblanc i de Valls, de Cabrera i de Vilassar, d'Arenys, de Manresa i de Sant Pol, de Caldes, de Tiana, d'Olot i d'altres desenes de llocs.

Hi havia tota mena de perfils socials (a més dels nobles, cavallers i eclesiàstics que assistien als altres Braços de la Junta): molts ciutadans honrats privilegiats, però també pagesos i notaris, paraires i apotecaris, negociants i cirurgians, mariners i mercaders, candelers de cera i pescadors, adroguers i brodadors. Aquella darrera Junta de Braços obrí les seves sessions al Saló de Sant Jordi de la Casa de la Diputació del General. Començà amb una proposició o exposició dels diputats i oïdors del consistori de la Generalitat sobre l'objecte de la convocatòria. En definitiva, a la vista dels moviments d'evacuació de les tropes internacionals que havien donat suport a la causa catalana (fixats al Conveni de l'Hospitalet signat uns dies abans), calia decidir si la terra, representada per les seves institucions, havia de continuar la lluita en defensa del seu model polític de cinc segles o si era preferible abandonar-se a la clemència (previsiblement escassa) del Borbó, a fi d'evitar mals majors. En aquella primera jornada de debats el govern aportà als síndics una extensíssima documentació referent a les gestions de pau realitzades per les potències europees i al paper que hi havia jugat en elles el plet català. Era temps de reflexió per prendre la decisió definitiva.

Comentaris

  1. Doncs, precisament ahir el poble català va demanar llibertat, continuar la lluita contra la repressió. Sí, repressió lingüística, economia, lleis, tradicions, etc. Ahir el poble va seguir instant a la Junta de Braços que segueixi amb la seva lluita contra aquesta opressió.
    Suposo que també com abans, ara tenim fenòmens tan divertits com en Navarro que diu que està fent història; en Rivera que menteix descaradament dient que és la Generalitat qui proveeix econòmicament moviments com el d'ahir; un Duran-Ll. que ha tornat a girar-li la cara per enèsima vegada; et., etc.... M'imagino que llavores com ara també en vam patir d'aquests fenòmens tel·lúrics interns...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…