La Via Verda de l'AVE (#Spainispain)

Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça)

Any 2040. Amb els néts hem anat a passar les vacances a l'Espanya profunda. És igual el lloc. Un servidor ja no està per gaires alegries. Els joves de la família, però, han dedicat hores i hores a transitar per les monòtones i enormes vies verdes (hi cabrien tres carrils d'autopista) que transiten el país veí de nord a sud i d'est a oest. Només el ferrocarril Barcelona-Madrid es manté en funcionament. L'estat, incapaç de mantenir-les, ha anat abandonant totes les línies construïdes en l'època de la febre de l'or: aquells temps en els quals, gràcies als fons europeus i a munyir la vaca dels Països Catalans, el Regne d'Espanya es vantava arreu del món de ser el que més quilòmetres d'Alta Velocitat havia construït, mentre gaudia d'un 27% d'atur. Més que no els qui podien mantenir els pobres Estats Units d'Amèrica.

Tornem al present. Em direu que esteu cansats del tema. Que ja li hem donat totes les voltes possibles. I és veritat. Això és insofrible. Però és que no es cansen mai, fins i tot en les condicions de crisi i decadència més extremes. Amb milions d'aturats i de pobres. Amb el sistema de pensions penjant d'un fil. És autèntica xaladura. Tot i que el conseller Santi Vila vulgui aplicar l'estratègia del bon rotllo. Que no. Mentre els accessos als ports de Barcelona i Tarragona continuen sense enllestir-se. Mentre el Corredor Mediterrani fa contínues giragonses que el porten del no res a passar per Madrid. Mentre la capital del Regne es connecta amb Alacant i la del País Valencià no toca encara cap de les seves pròpies capitals provincials. I, tot plegat, mentre la ministra Pastor anuncia que l'AVE arribarà a Extremadura el 2015. Som al 2040 i els meus néts, per més que m'hi esforço, són del tot incapaços d'entendre la bogeria que miro d'explicar-los mentre pedalen per les Vies Verdes de l'AVE abandonat en el algun racó de l'Espanya profunda.