Ves al contingut principal

La Via Verda de l'AVE (#Spainispain)

Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça)
Any 2040. Amb els néts hem anat a passar les vacances a l'Espanya profunda. És igual el lloc. Un servidor ja no està per gaires alegries. Els joves de la família, però, han dedicat hores i hores a transitar per les monòtones i enormes vies verdes (hi cabrien tres carrils d'autopista) que transiten el país veí de nord a sud i d'est a oest. Només el ferrocarril Barcelona-Madrid es manté en funcionament. L'estat, incapaç de mantenir-les, ha anat abandonant totes les línies construïdes en l'època de la febre de l'or: aquells temps en els quals, gràcies als fons europeus i a munyir la vaca dels Països Catalans, el Regne d'Espanya es vantava arreu del món de ser el que més quilòmetres d'Alta Velocitat havia construït, mentre gaudia d'un 27% d'atur. Més que no els qui podien mantenir els pobres Estats Units d'Amèrica.

Tornem al present. Em direu que esteu cansats del tema. Que ja li hem donat totes les voltes possibles. I és veritat. Això és insofrible. Però és que no es cansen mai, fins i tot en les condicions de crisi i decadència més extremes. Amb milions d'aturats i de pobres. Amb el sistema de pensions penjant d'un fil. És autèntica xaladura. Tot i que el conseller Santi Vila vulgui aplicar l'estratègia del bon rotllo. Que no. Mentre els accessos als ports de Barcelona i Tarragona continuen sense enllestir-se. Mentre el Corredor Mediterrani fa contínues giragonses que el porten del no res a passar per Madrid. Mentre la capital del Regne es connecta amb Alacant i la del País Valencià no toca encara cap de les seves pròpies capitals provincials. I, tot plegat, mentre la ministra Pastor anuncia que l'AVE arribarà a Extremadura el 2015. Som al 2040 i els meus néts, per més que m'hi esforço, són del tot incapaços d'entendre la bogeria que miro d'explicar-los mentre pedalen per les Vies Verdes de l'AVE abandonat en el algun racó de l'Espanya profunda.

Comentaris

  1. Aquesta època de futur que ens descrius avui, jo ja no la viuré. Seria massa trasto, jo esclar! Però està molt bé. Té molta ironia. La cosa és que no hi ha fantasia errònia, no! Per més que jo sigui republicà, quan l'altra dia van passejar el Felipe inaugurant el Tren de la Playa -així l'han batejat- aquest principet feia una cara de circumstàncies, d'allunyar-se per la vergonya que el feien passar, que n'hi havia per llogar-hi cadires.
    Cal tenir molta barra, prepotència de dictador, anar a inaugurar el tren del plaer dels banyistes, que mai s'omplirà!, abans d'atendre les emergències d'infraestructura ferroviària com són les connexions del port, de l'aeroport i de Barcelona, al marge -si se'm permet- de totes les altres infraestructures de la resta de Catalunya que no són poques ni molt menys.
    Aquesta ha estat l'última gran fatxendaria nacional del mal estat d'Espanya. i segueixen....

    ResponElimina
  2. Molt encertat l'us esdevingut de l'obra faraonica de l'Espanya del nou segle d'or.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…