L'establishment ha de fer el seu dol (#guanyarem)

Molts manifesten dubtes. Altres, seguretats. Em moc més aviat en el grup dels segons. El paper del Gran Timoner i del seu entorn, a rebuf de la mobilització popular del setembre, ha estat tan decisiu que el moviment de plaques tectòniques que va provocar ha modificat el panorama de forma definitiva. Nois, això no té marxa enrere. Els de sempre poden fer mans i mànigues (que les fan). Parlar tot el dia del miratge del viratge. Els directius de la Caixa poden vantar-se de la seva influència i capacitat per aturar el procés. Però el cert és que no els quedarà una altra que anar acceptant la realitat que vol la majoria. Ho entenc, necessiten un temps per pair-ho. Per pensar la manera de reacomodar els seus negocis. Per desistir d'una alternativa que veuran en poc temps que és senzillament impossible. Perquè no tenen cap lideratge ni cap base social majoritària que la recolzi. Són l'establishment nu. S'han quedat en pilotes. Tot i que encara no s'han adonat.

El Gran Viratge del Gran Timoner, insisteixo, ha estat determinant. D'una importància històrica. Les eleccions de novembre, definitives. CiU té ara mateix un electorat partidari de la independència al voltant del 80%. Trenta punts més que abans de la convocatòria electoral. Els líders han complert amb la seva responsabilitat, tibant de la seva gent. És a dir, el partit del govern es mou ara en xifres molt semblants a les de la CUP. Aquesta dada és molt i molt important, perquè fa que sigui metafísicament impossible que pugui canviar de direcció sense enfonsar-se electoralment. Ni l'acció obstructiva i emprenyadora d'en Duran ni l'Operació Tites Tites d'aquests mesos entorn al nou finançament i el límits de dèficit aconseguiran capgirar la situació. És més, l'enèssima estafa de l'Estat espanyol, tan aviat com quedi clar que només ens ofereix escorrialles, contribuirà decisivament a crear el clima definitiu per a una nova mobilització del país. La darrera. Entretant, és lògic, l'establishment ha de fer el seu dol.

Comentaris

  1. Això no ha de tenir marxa enrere, no només per poder respirar aire sa, sinó també per dignitat. Perquè allò que comença, cal acabar-ho. Perquè sinó, serem la riota i la desaparició de la nostra identitat. Perquè no em vull resignar a ser el pobre criat dels falsos senyors de ningú.
    No és qüestió de tenir temptacions de vides mediocres, de falses esperances, de promeses a l'aire de l'estil Rubalcaba. Ja ningú no ens pot entabanar més.
    Fins i tot, avui apareix la nota de l'aparició d'una nova via independentista: la dels no arrelats, però sí "afincats", que, encara que segueixen parlant castellà/espanyol, volen viure dins d'una Catalunya independent d'Espanya. Benvinguts al club! Ja fa uns quants anys -snif, snif...!- vaig mantenir una discussió al treball referint-me a això. Una cosa és sentir-se arrelat encara que no siguis català de naixement, i que per tant parles i adoptes els costums catalans, i l'altre és viure a Catalunya sense integrar-te amb res. Aquests són per mi els "afincats", residents i prou. Però, vaja, si també volen ballar-la amb nosaltres, doncs són molt ben vinguts!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)