Ves al contingut principal

L'establishment ha de fer el seu dol (#guanyarem)

Molts manifesten dubtes. Altres, seguretats. Em moc més aviat en el grup dels segons. El paper del Gran Timoner i del seu entorn, a rebuf de la mobilització popular del setembre, ha estat tan decisiu que el moviment de plaques tectòniques que va provocar ha modificat el panorama de forma definitiva. Nois, això no té marxa enrere. Els de sempre poden fer mans i mànigues (que les fan). Parlar tot el dia del miratge del viratge. Els directius de la Caixa poden vantar-se de la seva influència i capacitat per aturar el procés. Però el cert és que no els quedarà una altra que anar acceptant la realitat que vol la majoria. Ho entenc, necessiten un temps per pair-ho. Per pensar la manera de reacomodar els seus negocis. Per desistir d'una alternativa que veuran en poc temps que és senzillament impossible. Perquè no tenen cap lideratge ni cap base social majoritària que la recolzi. Són l'establishment nu. S'han quedat en pilotes. Tot i que encara no s'han adonat.

El Gran Viratge del Gran Timoner, insisteixo, ha estat determinant. D'una importància històrica. Les eleccions de novembre, definitives. CiU té ara mateix un electorat partidari de la independència al voltant del 80%. Trenta punts més que abans de la convocatòria electoral. Els líders han complert amb la seva responsabilitat, tibant de la seva gent. És a dir, el partit del govern es mou ara en xifres molt semblants a les de la CUP. Aquesta dada és molt i molt important, perquè fa que sigui metafísicament impossible que pugui canviar de direcció sense enfonsar-se electoralment. Ni l'acció obstructiva i emprenyadora d'en Duran ni l'Operació Tites Tites d'aquests mesos entorn al nou finançament i el límits de dèficit aconseguiran capgirar la situació. És més, l'enèssima estafa de l'Estat espanyol, tan aviat com quedi clar que només ens ofereix escorrialles, contribuirà decisivament a crear el clima definitiu per a una nova mobilització del país. La darrera. Entretant, és lògic, l'establishment ha de fer el seu dol.

Comentaris

  1. Això no ha de tenir marxa enrere, no només per poder respirar aire sa, sinó també per dignitat. Perquè allò que comença, cal acabar-ho. Perquè sinó, serem la riota i la desaparició de la nostra identitat. Perquè no em vull resignar a ser el pobre criat dels falsos senyors de ningú.
    No és qüestió de tenir temptacions de vides mediocres, de falses esperances, de promeses a l'aire de l'estil Rubalcaba. Ja ningú no ens pot entabanar més.
    Fins i tot, avui apareix la nota de l'aparició d'una nova via independentista: la dels no arrelats, però sí "afincats", que, encara que segueixen parlant castellà/espanyol, volen viure dins d'una Catalunya independent d'Espanya. Benvinguts al club! Ja fa uns quants anys -snif, snif...!- vaig mantenir una discussió al treball referint-me a això. Una cosa és sentir-se arrelat encara que no siguis català de naixement, i que per tant parles i adoptes els costums catalans, i l'altre és viure a Catalunya sense integrar-te amb res. Aquests són per mi els "afincats", residents i prou. Però, vaja, si també volen ballar-la amb nosaltres, doncs són molt ben vinguts!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.