L'hegemonia de les paraules (#llibertat)

Taüll (Alta Ribagorça)
He discrepat els darrers dies a twitter d'una part de l'independentisme exprés, del qual, però, no renuncio a formar part. Tinc tanta pressa com el que més. Crec que hem de ser exigents amb els compromisos dels qui manen amb el poble de Catalunya, adquirits a través de la tria que en van fer els electors el passat 25 de novembre. Això, però, no vol dir que, els qui voldríem córrer més, haguem de dedicar hores i hores, per terra mar i aire, a desprestigiar tot allò que no ens agrada de l'independentisme que vol anar més lent. Em refereixo, sobretot, als errors que detecto en la gestió del que m'agrada denominar la batalla de les paraules. Hi ha qui m'ha recriminat que utilitzi el concepte sobiranisme (que va més enllà dels qui volen la independència). Com hi ha qui pensa que és un error parlar de Concert per la Llibertat, per referir-se a l'històric esdeveniment que l'Òmnium ha organitzat al Camp Nou avui. No estic gens d'acord. Hem de fer nostres els conceptes més forts i indiscutits del lèxic polític del nostre temps: llibertat i democràcia. Els hem de conquerir. És mooolt intel·ligent fer-ho així.

Els hem de voler nostres del tot. La independència té molts adeptes, afortunadament, al nostre país. Però encara són més els partidaris de la llibertat i de la democràcia. Aconseguir, doncs, que en el subsconscient de la immensa majoria dels catalans es relliguin de manera indisociable els tres conceptes, independència, llibertat i democràcia és una jugada d'una habilitat extrema. Fa mesos, amb motiu de la gran manifestació de l'11-S de 2012 ja varem viure la polèmica del cartell on constava la paraula llibertat i on molts van criticar que no s'emprés el terme independència. A mi em sembla perfecte. Tothom sabia aleshores que anàvem a reclamar la independència, però varem començar a lligar la nostra demanda amb un concepte polític amb (gairebé) ple suport entre la ciutadania. Ara hem de fer el mateix amb democràcia: podem plantar al bell mig del carrer la idea que sense que ens deixin optar lliurement per la independència en aquest país no hi haurà autèntica democràcia. Ep, i continuo tenint tanta pressa com el que més.

Comentaris

  1. Molt ben dit i remarcat. Cal anar amb un pas d'alpinista expert. Si dic excursionista, alguns ho poden barrejar amb els d'una sortideta d'esbarjo a les planes a fer l'arròs. Pas d'alpinista. Cal saber caminar dret, ben segur d'on trepitges i el camí que t'espera. L'arribada sempre és apoteòsica. Sempre s'hi respira aquella satisfacció indescriptible. Sense crits, ni bestieses. Amb aquell somriure ple de satisfacció interna. Per aconseguir fer el cim, sempre cal haver estudiat molt bé el mapa, saber les provisions que has de portar, el calçat i la roba. Cal preveure amb qui aniràs. No sempre són bons companys els mateixos que comparteixes per una festa.
    Ara, amb la fita de la nostra independència que ja està agafant cos, és qüestió de mantenir aquesta serenitat que tant m'està meravellant de tot aquest poble que ja s'ha despertat d'una vegada. Fora impaciències, atabalaments; res de fumar cigars a mig camí! Vista clara i cama ferma per seguir el caní que ens hem traçat! No demano més.

    PD: Algú hem sabria dir què se n'ha fet d'en Raimon? Com és que no hi participa? Tan apartats poden estar en Raimon i Llac que facin impossible compartir una nit com aquesta? Em dol molt la no participació d'en Raimon. Molt.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas