Ves al contingut principal

L'hegemonia de les paraules (#llibertat)

Taüll (Alta Ribagorça)
He discrepat els darrers dies a twitter d'una part de l'independentisme exprés, del qual, però, no renuncio a formar part. Tinc tanta pressa com el que més. Crec que hem de ser exigents amb els compromisos dels qui manen amb el poble de Catalunya, adquirits a través de la tria que en van fer els electors el passat 25 de novembre. Això, però, no vol dir que, els qui voldríem córrer més, haguem de dedicar hores i hores, per terra mar i aire, a desprestigiar tot allò que no ens agrada de l'independentisme que vol anar més lent. Em refereixo, sobretot, als errors que detecto en la gestió del que m'agrada denominar la batalla de les paraules. Hi ha qui m'ha recriminat que utilitzi el concepte sobiranisme (que va més enllà dels qui volen la independència). Com hi ha qui pensa que és un error parlar de Concert per la Llibertat, per referir-se a l'històric esdeveniment que l'Òmnium ha organitzat al Camp Nou avui. No estic gens d'acord. Hem de fer nostres els conceptes més forts i indiscutits del lèxic polític del nostre temps: llibertat i democràcia. Els hem de conquerir. És mooolt intel·ligent fer-ho així.

Els hem de voler nostres del tot. La independència té molts adeptes, afortunadament, al nostre país. Però encara són més els partidaris de la llibertat i de la democràcia. Aconseguir, doncs, que en el subsconscient de la immensa majoria dels catalans es relliguin de manera indisociable els tres conceptes, independència, llibertat i democràcia és una jugada d'una habilitat extrema. Fa mesos, amb motiu de la gran manifestació de l'11-S de 2012 ja varem viure la polèmica del cartell on constava la paraula llibertat i on molts van criticar que no s'emprés el terme independència. A mi em sembla perfecte. Tothom sabia aleshores que anàvem a reclamar la independència, però varem començar a lligar la nostra demanda amb un concepte polític amb (gairebé) ple suport entre la ciutadania. Ara hem de fer el mateix amb democràcia: podem plantar al bell mig del carrer la idea que sense que ens deixin optar lliurement per la independència en aquest país no hi haurà autèntica democràcia. Ep, i continuo tenint tanta pressa com el que més.

Comentaris

  1. Molt ben dit i remarcat. Cal anar amb un pas d'alpinista expert. Si dic excursionista, alguns ho poden barrejar amb els d'una sortideta d'esbarjo a les planes a fer l'arròs. Pas d'alpinista. Cal saber caminar dret, ben segur d'on trepitges i el camí que t'espera. L'arribada sempre és apoteòsica. Sempre s'hi respira aquella satisfacció indescriptible. Sense crits, ni bestieses. Amb aquell somriure ple de satisfacció interna. Per aconseguir fer el cim, sempre cal haver estudiat molt bé el mapa, saber les provisions que has de portar, el calçat i la roba. Cal preveure amb qui aniràs. No sempre són bons companys els mateixos que comparteixes per una festa.
    Ara, amb la fita de la nostra independència que ja està agafant cos, és qüestió de mantenir aquesta serenitat que tant m'està meravellant de tot aquest poble que ja s'ha despertat d'una vegada. Fora impaciències, atabalaments; res de fumar cigars a mig camí! Vista clara i cama ferma per seguir el caní que ens hem traçat! No demano més.

    PD: Algú hem sabria dir què se n'ha fet d'en Raimon? Com és que no hi participa? Tan apartats poden estar en Raimon i Llac que facin impossible compartir una nit com aquesta? Em dol molt la no participació d'en Raimon. Molt.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.