Ves al contingut principal

Parlar català és de sobiranistes (I) (#dependència)

Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça)
Interessantíssima portada del gran Marhuenda fa uns dies a La Razón. Ja sabeu que titulant, darrerament, mai decep en el seu nivell de deliri. Aquesta té, certament, molt de ganxo: "Montoro bloquea la financiación del plan soberanista de Mas". Òndia tu, anem a mirar-la que això promet. Carmen Morodo signa en pàgines interiors un article realment demencial. Es refereix al fet, testimoni de fins a quin punt s'ha acabat la mínima (però molt mínima) llibertat de moviment permesa fins ara a la Gestoria, que el famós Fons de Liquiditat amb que l'Estat administra els nostres impostos decideix quines factures que li presenta la Generalitat paga i quines no. És a dir, que té a les seves mans practicar una política de priorització de la despesa que la majoria del Partit Popular vulgui (tot i ser amplíssimament minoritària a Catalunya). Aquest fet ve a arrodonir una situació de fallida tècnica massiva de les entitats socials catalanes relacionades amb el Tercer Sector, la Cultura o l'Esport, que estan tancant la barraca (ho constato professionalment gairebé a diari) de manera massiva.

L'article perpetrat enumera el que qualifica com a "facturas de las partidas sobiranistas". I, francament, és per a flipar. De fet, els impagaments que ha forçat l'Estat han fet que la Generalitat ja només conservi cinc línies de subvenció: promoció dels artistes a l'exterior, difusió internacional de la cultura catalana, estrena de films doblats i subtitulats en català, traducció d'obra literària o de pensament i producció editorial en català i occità. Aquestes són "partides sobiranistes"! Senzillament brutal. En un impuls més al creixement del món sobiranista, el no nacionalisme mediàtic espanyol equipara la promoció de la llengua catalana, directament, amb l'independentisme. Amb ànim de censura màxima i sota l'epígraf, "En que gasta Mas el dinero", s'enumeren partides que l'autora de l'article presenta com a inadmissibles, com ara els 2,5 MEUR dedicats al doblatge al cinema i altres per a la promoció de la llengua i la cultura tradicional que sumen l'escandalosíssima xifra de poc més d'un milió més. Total: 3,5 MEUR. Oh, quin gran dispendi, Senyor. Sobretot si es té en compte que, paral·lelament, només per a un aspecte de la cultura de l'Espanya espanyola, les entitats animalistes situen l'ajut de l'Estat espanyol al món dels braus, entre 500 i 600 MEUR anuals!

Comentaris

  1. De fet, ja fa uns mesos que la GenCat està intervinguda de facto. Són els del mal estat els qui decideixen a qui paguen i a qui no a casa nostra. Així de clar i senzill. No sé si va ser en Barbeta o algú altre del club d'en Basté que ho va anunciar. El que passa és que ens estem fent els distrets, però la GenCat ja no pinta res. Només ens queda l'estrany honor de tenir organismes existents. Un és TV3. Els de Madrid ho estan proclamant arreu que no baixaran del burro mentre en Mas no la tanqui. Així estan les coses.
    Suposo que el suport d'en Junqueras al Mas és per enllestir totes les passes per ultimar la nostra declaració definitiva. A menys que el nou TC, el reietó o algun altre español ens declari il·legals per pur naixement.

    ResponElimina
  2. Aquestes són les coses que hauria d'explicar en Mas cada cop que parla.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…