Ves al contingut principal

Privacitats públiques (#TengounFiscaldeConfianza)

Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça)
Un dels trets característics dels arxius personals dels qui han ocupat responsabilitats públiques és la dificultat de dirimir què correspon a la seva funció pública i què a la seva vida privada. De fet, la major part dels polítics (no parlem ja dels temps del franquisme) han tendit a arrambar amb la major part de la documentació dels seus despatxos privatitzant-la descaradament. Només en alguns casos comptats aquests papers han tornat a un arxiu públic i poden ser consultats avui en dia pels investigadors. Difícil frontera. D'actualitat, pel que fa a la senyora Alicia Sánchez Camacho. Són 3 minuts i 49 segons que aclareixen conceptes. Certament, sentir la veu de la protagonista és sempre molt més eloqüent que cent transcripcions. Confirma la impressió que fa molts anys que acompanya el capteniment públic de la interessada. Immoralitat total. És exactament el món a l'inrevès. Diuen que, possiblement, perquè així ho ha establert un Jutjat de Barcelona a petició de la interessada, difondre la famosa gravació al restaurant la Camarga de les paraules de líder del Partit Popular a la colònia podria ser constitutiu de delicte.

És una hipòtesi. El que sembla molt més segur és que durant els 3 minuts i 49 segons de la conversa que s'han difós a través de les xarxes socials es dóna (auto)testimoni de la comissió d'uns quants delictes. Que se sàpiga, cap fiscal (menys encara el de confiança de la interessada) ha mogut encara un dit per iniciar una investigació al respecte. S'actuarà, potser (si és que la denúncia no és com les fantasmes d'Enric Millo) contra els qui els difonguin a través de les xarxes socials. El món a l'inrevès. Establir relacions de vassallatge polític amb fiscals, obtenir filtracions de funcionaris públics policials i passar informació sensible que afecta la seguretat de l'Estat als mitjans de comunicació, tres accions de les quals la senyora Sánchez Camacho es vanta i s'incrimina en només 3 minuts i 49 segons, no mereixeren cap mena de punició. L'excusa de la líder popular, que no comenta aspectes que pertanyen a la seva privacitat és d'una desvergonya sense límit, si tenim en compte que ni una sola coma del que s'ha filtrat és pot considerar part de la seva vida privada. Tot, absolutamet tot, pertany a la seva activitat pública. En definitiva, el dependentisme més miserable.

Comentaris

  1. La transcripció és una demostració palpable de que els aparells de l'estat no juguen net. Veig absolutament impossibles unes paraules d'aquesta magnitud en boca d'un dirigent d'ERC.

    ResponElimina
  2. Abocar més merder quan ja tot està empastifat, potser té poc mèrit. Però, permeteu-me que n'hi aboqui una mica més:
    Amb aquesta dona n'hi ha per llogar-ne cadires, com amb tants de tants partits, però especialment del PP de tot el mal estat espanyol. En pot parlar del seu caràcter peculiar molta gent que ha estat al seu voltant. Des de dir que es trobaran a tal lloc i capgirar-ho per fer quedar malament un pobre desgraciat de treballador, fins amb aquestes actuacions a les que estem avesats al Parlament, on hi menteix desvergonyidament. Esclar que altres també ho fan. Pose'm-hi per cas en Joan Herrera. Fins i tot, en Junqueras li va haver de cridar l'atenció en ple hemicicle.
    Ara, la desfeta del tot el PP sencer és, ja no de Jutjat de Guàrdia, és de patíbul directe. Acaben de posar en Bárcenas a la presó fulminantment, oi? Doncs, pel què acabo d'assabentar-me amb aquesta decisió del jutge sembla que acabaran apareixent els 1000 milions que la UE va concedir a Espanya per crear un pla d'educació i contra l'atur de només Andalusia. Sí, sembla que aquest pro-hom Bárcenas se'ls va menjar tots, i sense cap mena d'escrúpol, tots els diners que anaven als joves desemparats d'Andalusia. Amb la connivència de tota la cúpula del PP, esclar! Mentrestant, intenten distreure l'atenció del poble espanyol dient-nos que som uns egoistes, insolidaris, etc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.