Ves al contingut principal

Sobre l'administració pública (i III): externalitza com puguis (#noupaís)

Durro (Alta Ribagorça)












Un altre dels axiomes que circulen indefectiblement en totes i cadascuna de les propostes de modernització de la Funció Pública al nostre país és el de la bondat intrínseca de l'externalització dels serveis públics: la concessió a empreses privades de certes funcions que fins no fa gaire exercia directament l'administració. Suposo que en alguns àmbits, realment, deu haver donat peu a millores importants en la gestió i en l'eficiència del servei. Tanmateix, a parer meu, cal (o no) aplicar el sistema amb mesura. Amb molta mesura. Sospesant molt bé els avantatges i els inconvenients. Perquè sovint el traspàs de certes funcions públiques a terceres empreses ha suposat també una elevació dels costos a mitjà i llarg termini i ha comportat el desenvolupament de la mateixa feina per personal a preus d'autèntica explotació. Això, però, no ha estat el pitjor. Com en el cas de la persecució al funcionari, que pot acabar essent substituït per personal col·locat a dit, sense qualificació i senzillament com a resultat de l'amiguisme, el partidisme o el nepotisme (ja us en vaig parlar fa uns dies), en el de les externalitzacions els perills de generar concomitàncies lletges entre partits polítics i entorn amical de l'administració és molt i molt considerable.

Naturalment, pobre de mi, no tinc elements de judici per valorar el cas de les ITV en el qual es troba imputat  ara mateix l'Oriol Pujol, però, pel relat que se'n fa, sembla evident que aquesta mena de transferència de serveis públics a empreses privades contractades per l'administració a través de concursos públics, ha estat també una font privilegiada per a l'exercici del clientelisme i el benefici personal a costa de les arques públiques. La mixtura dubtosa entre interessos públics i privats de grups d'interès que es posicionen a una banda i a l'altra en aquesta mena d'actuacions ha estat, ben segur, arreu de les administracions, excessivament generalitzada per no tenir serioses sospites de la conveniència general d'aquest sistema. I no hi ha dubte que, si és que es vol continuar emprant aquesta mena d'externalitzacions, els controls sobre el tràfic d'influències han de ser molt més depurats en el futur del que ho ha estat fins ara. Del contrari, fem un pas més en el procés de degradació del prestigi de l'administració pública, que, la pobre, ja el té prou consumit.

Comentaris

  1. I encara t'has oblidat un altre aspecte, quan l'externalització es fa a un altre país, com sembla que volen fer amb les rodalies a Catalunya, i aleshores jo em pregunto, a Catalunya no hi ha cap empresa ho suficientment apte per dur a terme aquesta tasca???, que hem d'anar a cercar-los a l'estranger???

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord. A sobre, tal com dius, el cost resulta més car. Llavores, quina millora se'n treu d'externalitzar si l'objectiu sempitern és el de reduir despeses? És evident que la desviació de beneficis empresarials als partits és un fet. Ja he comentat alguna vegada que, ja que és tan difícil aconseguir l'honestedat econòmica dins dels partits, el millor fóra legalitzar-ho en el sentit de que cada partit publiqués les empreses addictes al seu club. A sobre, això comportaria els seus beneficis aclaridors al poble. Imagineu-vos un partit que té empreses estafadores, explotadores, etc., perdrà vots, no?, etc.
    Per què no provar-ho? Que tots surtin de l'armari.. Seria qüestió de tapar-se el nas durant els primers dies. Però, al cap d'un temps tots s'haurien perfumat una mica...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…