Ves al contingut principal

Som a anys llum (#Borbons)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)
Disculpeu que vagi amb dies de retard, però és que hi ha notícies que paga molt la pena comentar. El seu és un error de lectura de la realitat voluntari i persistent. Entestats dia i nit en adaptar la realitat a la seva visió esbiaixada del món. Aquests dies hem tingut dues noves mostres. Primer, l'ínclit i insuperable Alfonso Guerra va anar a una ràdio catalana per insistir en que tot plegat, això nostre, és un invent de la classe dirigent que la gent no vol. Fracassats radicalment en l'intent de representar de veritat els interessos de les classes populars, homes com Guerra es demostren incapaços de reconèixer les aspiracions polítiques, farcides de legitimitat moral, social i política, que es construeixen de baix a dalt. Del carrer a les institucions. El cas dels xiulets al príncep al Liceu ens ha ofert recaccions en la mateixa línia. La senyora vicepresidenta ha optat per parlar de "falta de respecte institucional". Més enllà d'una valoració sobre el que representa el respecte i el que els Borbons n'han tingut envers els seus súbdits fins ara (per exemple, quants n'han assassinat, torturat i exiliat), l'afirmació de Sáenz de Santamaría és d'aquelles que ben bé despulla la qualitat democràtica dels qui manen avui i dels qui han construït aquesta Espanya que ens sotmet.

M'explico, que em sembla de calaix. El respecte institucional se'l deuen entre sí les institucions. Però no només es fa política a les institucions, per part dels representants que hem votat cada quatre anys. La gent del carrer també podem fer política. I expressar l'opinió públicament n'és una manera ben democràtica de fer-la. En el cas que ens ocupa, el rebuig a aquesta família de golfos. Podem xiular els qui ens manen quan ens surti de l'arc de triomf, només faltaria, que per això els paguem el sou i els hem "delegat" (tan defectuosament) el poder. Els qui diuen que no podem fer-ho són, simplement, gent acostumada a manar i dictar al poble allò que ha de fer, opinar i respectar. Falta de respecte institucional! Però si parla la gent! Vaig trobar molt més interessant (i deliciós) en aquest punt el paranoic Paco Marhuenda, afirmant que el Liceu ja no es el que era, que ara hi va gent de classe mitjana-baixa, xusma, púrria. I torno al prinicipi, a Alfonso Guerra, però, una cosa, no havíem quedat que l'independentisme era un invent de la burgesia dirigent i sense suport social?

Comentaris

  1. Aquests s'inventen el que faci falta per justificar les seves tesis. La principal és que els que estan en contra d'ells sempre són quatre allunyats de la realitat i sense suport del poble. Després la gent vota el que vota i les enquestes diuen el que diuen, però això són coses que no cal ni considerar...

    ResponElimina
  2. Molt bo, si senyor! Això és observar les derives demencials dels qui ens volen seguir reprimint des d'aquells anys del 1700! Que si ara som culpables de respirar; que si ho som per no respirar, etc. Em ve a la memòria allò d'aquells recaptadors que passaven pels masos a recollir diner pel rei i reclamaven més i més, sense parar. Si en tens, en donaràs més perquè te'ls amagues; si no en tens, és que els amagues. Sempre amb aquest llenguatge barroer del delinqüent institucionalitzat que se sap protegit per un exèrcit sense criteri ètic, com tots.
    Aquests Alfonso Guerra, Bono, Wert, Montoro i tants més són aquells recaptadors-inquisidors que se saben protegits per un mal estat que frega la delinqüència descarada.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…