Ves al contingut principal

Una altra raó per la qual guanyarem (#independentistes)

Cóll (Alta Ribagorça)
La nit que començava a filtrar-se el primer lliurament de la darrera enquesta publicada a El Periódico, la que donava a Esquerra Republicana, per primera vegada des de feia vuitanta anys, la primera posició a unes hipotètiques eleccions catalanes, vaig tenir la fortuna de sopar de costat del líder del partit, l'Oriol Junqueras. Lliuravem aquella nit, des l'associació Catalunya 1640, la VII Medalla Pau Claris a l'Assemblea Nacional Catalana. Naturalment, estava emocionat, però la reacció, gairebé inicial, adreçada al seu entorn més còmplice, es resumia en tres paraules: humilitat, humilitat, humilitat. I tot seguit la necessitat d'anar construint un escut per a aturar les castanyes que li començarien a ploure des de l'establishment mediàtic, tan poderós, d'aquest/aquell país. La reacció em va fer pensar en el contrast (han après) amb el pecat de supèrbia que ERC havia patit després dels grans resultats, aquells 23 escons, de Josep Lluís Carod-Rovira en 2003. Junqueras va anunciar tot seguit que no volia eleccions, sinó portar fins al final el pacte de legislatura amb el Gran Timoner. Que de què serviria guanyar-les si no podria culminar el procés.

Durant les hores i dies posteriors, en termes generals, les declaracions dels líders dels partits catalans i dels grans opinadors mediàtics de l'establishment, tot valorant el resultat de l'enquesta, m'han confirmat que som en el camí ferm de la victòria. La grandesa de mires (el gran projecte compartit del país, fins i tot encara que el partit devalli) ha caracteritzat les lectures des d'Esquerra i Convergència, convençuts que la transformació radical que pateix el país pot portar a un canvi molt important en el panorama de partits catalans. Un canvi el resultat final del qual ni albirem encara. En dramàtic contrast, els sectors polítics i mediàtics contraris al procés (amb el pèrfid Duran al capdavant) han fet una interpretació completament partidista, sucant pa i/o aprofitant el descens de CiU sense mirar-se en cap cas el gep. Sense tenir en compte que és possible que ni CiU ni ERC tornin a presentar-se en els propers temps amb les seves actuals coalicions i sigles a unes eleccions. Estic convençut que en aquests temps tan difícils que vivim, d'incertesa econòmica i política, la immensa majoria de la gent vol generositat i grans projectes col·lectius, no pas mesquinesa i partidisme. I aquesta és una altra gran carta que juga a favor del sobiranisme i que taca sense remei l'estratègia del dependentisme català, cada dia més immoral i amb menys suport popular.

Comentaris

  1. Ha de ser un gran honor poder compartir taula amb en Junqueras, de debò. Recordo quan vas fer un blog amb el que ja en parlaves d'un Oriol Junqueras que prometia molt per la seva capacitat i senzillesa. Ja fa uns anys. Però, tenim, afortunadament, un moviment que no és un Oriol en solitari; tampoc un Timoner perdut pel mar, tampoc. Tenim un conjunt de persones, d'entitats, tot un moviment que ha despertat tota Catalunya. Catalunya s'ha despertat. L'agressió permanent franquista que havia fet quedar endormiscats després de tanta resistència continguda i activa de l'època d'en Franco, ha tornat a despertar en veure que no hi ha esperança, gens ni mica, dins d'Espanya. No hi ha res a fer. Els Duran-Lleida i els Navarro ens ho deixen prou clar. La Muriel, tot l'ANC, fins i tot, ara mateix en Miquel Valls, tothom amb dos dits de front -en Mayor Zaragoza!-, tothom que estima la llibertat està per la nostra molt guanyada independència.
    Un enorme, excel·lent BRAVO!!

    ResponElimina
  2. Amatens al crit de "via fora" per començar a caminar finalment LLIURES, com un sol poble, com ja ho havíem fet fa tres segles. La meva Pàtria: CATALUNYA, la meva llengua: EL CATALÀ, la meva dança: LA SARDANA, el meu anhel: LA LLIBERTAT. I no amb un sentit carrincló sino plenament actualitzat i com a projecte de futur per a tot el nostre poble català i els qui s'hi apuntin, vinguin d'on vinguin. INDEPENDÈNCIA, ja!!!!

    ResponElimina
  3. Caldria anar preparant els recordatoris de les Taules de Canvi, els Consolats de Mar, etc. No en va en vàrem ser els primers en tantes i tantes coses.
    Lligat amb aquest tema, la meva companya-sòcia-amiga-cuinera-... finalment m'ha pogut regalar un llibre que feia temps que hi anava al darrere: "Descoberta i Conquesta d'Amèrica" d'Enric Guillot, publicat per Librooks. No és un llibre barat, val uns 60€ però se'ls val perquè és un enorme recull de tot el què va ser Catalunya. Hi ha una quantitat enorme de plànols de l'època impresos amb gran qualitat.
    Ciao i bona nit!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…