Ves al contingut principal

Una causa també moral (#dependentisme)

Estació de Boí-Taüll (Alta Ribagorça)











Ja ho sé. Em direu que a tot arreu hi ha golfos. Que nosaltres també tenim el Cas Palau. I uns quants més (molts, massa, ben punyents) de corrupció. D'acord. Però des de que els dependentistes van començar a mobilitzar-se a favor del no, no deixa d'assaltar-me la impressió que la nostra victòria és també una causa moral. Perquè ells, amb les seves actituds i els valors que desprenen, ens ho confirmen cada dia. No és només que el PSc faci front comú a l'Hospitalet amb un partit racista per boicotejar una consulta democràtica. No, no. Passa del pla de la misèria política directament a la personal. Varem tenir un primer tast en l'operació dissenyada per la vicepresidenta del Govern espanyol en col·laboració amb el seu ministre de l'Interior, utilitzant els recursos de l'Estat per alterar el resultat de les eleccions catalanes. Un fet sobre el qual (perquè alguns dels nostres, encara malalts de partidisme, de seguida pensen que s'afavoreix els qui manen) no s'ha fet la denúncia interna i internacional que correspondria a un complot que va atemptar contra la mateixa essència de la democràcia.

I pels mateixos dies varem haver d'aguantar la intoxicació i la mentida deliberades del dependentisme, amb campanyes tan espúríes com aquella dels Garcia, als quals en una Catalunya independent se'ls obligaria a canviar el cognom, o la de l'abisme de les pensions per amoinar la gent gran. Ara, aquests darrers dies, hem sabut de la indigència moral més absoluta en una de les persones que encarnen el lideratge del no. Alguna cosa surava, en relació als seus gustos per l'estètica, les joies, la roba de luxe o el mobiliari d'importació d'altíssim valor. Però cal ser una autèntica degenerada indecent per lamentar-se personalment dels estralls de la crisi (dient que t'ha obligat a consumir marques blanques o a reduir les vacances) exactament en el mateix moment que t'estàs multiplicant per tres el salari, per situar-lo entre els 115.000 i els 180.000 euros anuals. Gentussa com aquesta ha de desaparèixer el més aviat possible de l'escena política. Un altre motiu per lluitar per un estat propi.

Comentaris

  1. Una de les coses que em preocupen del moment actual del procés de la nostra independència, és la possibilitat de que guanyin els qui en fan bandera de la deformació de la nostra realitat sòcio-política. Uns per ignorància, altres per mala baba, ens poden arrossegar pel pedregar irremeiablement encara que no tinguin raó. La, almenys meva, necessitat d'independitzar-me és per poder viure en pau d'una vegada. Tindrem controvèrsies, es clar. Però, no crec que puguem arribar a la de la mentida institucionalitzada.

    ResponElimina
  2. Ostres, això m'ho he perdut, ara no se de qui parles, que m'ho podries aclarir?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…