Ves al contingut principal

Acollonits, superats, incapaços de comparèixer davant dels catalans (#bcn2013)

Salou
A més de l'afer Gafo, la inauguració dels Mundials de Natació de Barcelona 2013 ens va deixar altres constatacions que potser no han estat prou comentades. S'ha parlat moltíssim de l'espectacular xiulada a la "Marcha Real". El mix dels himnes, posant els fragments consecutivament de l'espanyol i el català va ser una excel·lent oportunitat, deliciosament plàstica, que el món contemplés quina és l'actitud del públic assistent, envers un i altre país. El prestigi de la metròpoli no guadeix de gaire bona salut a la colònia. Si veieu les imatges, en els diversos moments en els quals s'enfoca la tribuna d'autoritats sembla com si (apreciació personal, si voleu) estiguessin comentant precisament això, amb una expressió de sorpresa certament marcada. No es deuen trobar a gaires llocs del món on la gent xiuli i passi de posar-se dret quan sona l'himne del seu suposat país. Certament, els mitjans n'han parlat molt, d'això. Sorprenentment, potser els espanyols menys que els catalans.

Però del que no han parlat (després d'escriure aquest apunt, Vicent Partal ha publicat un magnific editorial al respecte) ha estat de la desaparició d'Espanya. Encara parcial, sí, però molt cridanera. A la cerimonia d'obertura, Espanya va ser present a la piscina, amb una estanquera que es va passejar com a darrera ensenya en la desfilada de les delegacions participants al Mundial. Però va estar (gairebé) completament absent a la tribuna d'autoritats. El President Mas va rebre xiulades durant la seva intervenció (en la qual va presentar Barcelona com a capital d'un país que es diu Catalunya) i, en canvi, ningú, però absolutament ningú, ni de la família reial ni del Govern espanyol, ni el president Rajoy, ni el ministre d'esports Wert, ni ningú altre de rang inferior van tenir prou nassos com per a comparèixer a la cita. Però no haver-hi, no va trobar-hi temps per assistir ni la subdelegada i virreina Llanos de Luna. I estem parlant d'un dels esdeveniments esportius més importants del panorama internacional, organitzat a poques setmanes que es decideixi si Madrid serà o no ciutat olímpica. Conclusió: estan acollonits i superats. Incapaços de comparèixer davant dels catalans. Em va cridar molt i molt l'atenció. I em va agradar. Perquè, amb el Gran Timoner i l'alcalde Trias, per primera vegada va semblar que la celebració de l'event, a la vista de l'absència total d'Espanya, tenia lloc en una Catalunya independent.

Comentaris

  1. Si no van venir es que deurien estar enfeinats arreglant la situació del país...

    ResponElimina
  2. Toques molts temes que m'agradarà comentar per be:
    Efectivament, la retirada institucional personal d'Espanya amb aquests Jocs de natació és tot un símptoma de que ja ho veuen perdut del tot. Catalunya els espanta.
    Respecte de les xiulades, fins i tot amb contra en Mas, recordo (records de l'avi!) una conversa del meu pare amb en Tarradellas. Davant de l'estranyesa de tantes manifestacions de cada dia davant del Palau de la Generalitat, en Tarradellas li va respondre que s'hi havia d'acostumar. Que la democràcia comporta els seus inconvenients. Certament, hi ha una vessant catalana recalcitrant que li agrada plantar cara constantment. Deu ser la rauxa anarquista de la que en tenim fama. I si no, examineu el nom del poble de L'Esquirol...
    I, parlant d'himnes, m'agradaria sotmetre a la vostra consideració la possibilitat de que quan ja siguem independents, canviar el nostre himne reivindicador d'Els Segadors pel del Cant de la Senyera, molt més triomfant i engrescador. No és cant de guerra; és cant de joia i té una lletra molt maca. Seria consumar el canvi de truita, que aquesta ja està molt recremada...
    Salut!

    ResponElimina
  3. Home, per no compareixer ja no compareix ni Rajoy davant dels propis espanyols, que no saben si tenen un president o un holograma...

    ResponElimina
  4. A les espanyes la natació mai ha estat un esport tant ben considerat com aquí i la resta d'esports molt menys. Crec que no hi ha interès. Però no aprofitar una situació per sortir a la TV a nivell internacional vol dir que calculen que la seva imatge sortiria malparada. Encara més.

    En quant a l'himne, comentat per Ramon Llull, crec que s'hauria de mantenir els Segadors. Ja està implantat. Representa el que representa i mai s'ha d'oblidar. El Cant de la Senyera és l'himne de l'Orfeó Català, un gran referent. Per què no podem tenir els dos per a les situacions que toqui?

    ResponElimina
  5. Jo també em quedo amb Els Segadors, però una vegada independents lo de "tornarà..." potser caldria canviar-ho

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... encara que "La Santa Espina" també seria una magnifica opció...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…