Ves al contingut principal

Acordar ara que debatrem sempre (#independentistes)

L'Ebre
És cert que definir el màxim dels elements que configuraran d'aquí no gaire temps el nostre nou Estat és un element imprescindible per fer atractiva l'oferta. I que la transversalitat d'aquest procés té la gràcia d'oferir tota mena d'alternatives, des d'una pluralitat de prismes ideològics. Sí, i tant, hem de ser madurs per discutir els elements bàsics de l'oferta de la nova República Catalana. Però, des del meu modest punt de vista, hem de fer-ho només fins al punt exacte en el qual aconseguim seduir. Ni un pas més. Un punt d'equilibri difícil. Perquè del contrari pot esdevenir-se que comencem també a deixar gent ferida pel camí. No cal decidir-ho tot en una entel·lèquia de cap de setmana. Perfecte, sí, que cadascú plantegi el seu posicionament personal o de grup. I que tots en poguem prendre nota des d'ara mateix. Però no cal discutir-ho tot com si estiguessim redactant ara la nova constitució. Com si fos el moment de prendre la decisió definitiva. Anirem parlant. No cal decidir ara mateix, ja, com es produirà l'encaix de Catalunya i els Països Catalans. De veritat que en aquest moment no cal establir definitivament si la llengua castellana serà oficial, semi-oficial, protegida o no se què.

De veritat, crec que ara, encara no cal. Ja tenim prou dificultats en el camí com per a afegir-ne sistemàticament de noves. Per què no ens comprometem, simplement, a acordar ara que tot això ho podrem discutir obertament i decidir-ho entre tots. I modificar-ho més tard quan calgui. Que, a diferència del que van fer els espanyols el 1978, la nostra decisió sobre el nou país serà lliure en tots i cadascun dels afers fonamentals que l'hauran de configurar. Que no farem un sol paquet de ho agafes o ho deixes, per fer-nos passar bou per bèstia grossa. Que establirem un marc de convivència enormement flexible i adaptable als temps i a les majories que existeixin en un futur al nostre país. Que l'acord d'ara, que el que establim en aquest moment entre tots sigui justament que tot serà objecte d'un debat plural i permanent. Em sembla que això és en aquests moments el més assenyat per no prendre mal. Perquè avui no ens ho podem permetre. Li debem a la gent d'aquest país.

Comentaris

  1. Molt assenyat aquest comentari d'avui.
    Només ens faltaria que tornéssim als atabalaments de tants anys enrere on tothom volia decidir, sobretot criticant el veí. Efectivament, ens cal aprendre a ser-nos respectuosos mútuament i a acceptar les decisions que estan prenent els agents socials del moment. Agents socials que molt afortunadament estan essent de molt alt nivell de maduresa mental. Vull dir que dins del que podríem anomenar d'una rauxa social catalana actual, dins dic, hi ha un seny molt madur. És aquesta combinació dels dos factors que estan produint aquest pas definitiu cap a la nostra llibertat, després de 300 anys perduts dins d'aquesta presó.

    ResponElimina
  2. L'aspecte que a més gent preocupa d'això de l'independentisme es si el Barça seguirà jugant a la lliga espanyola, ja veus tu...

    ResponElimina
  3. Hi ha gent molt preocupada per si podran continuar veient "Telesinco" i les "capullades" dels cantants, toreros, duquesses i infantes (o era elefantes?)... podran continuar comprant l'Hola en castellà?, perquè si es en català, qui "lo entiende".
    Si ho se... però es que per els cassals d'avis hi ha de tot i se sent de tot... i també tenen vot.
    Clar que alguns diuen que per el que els hi queda...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…