Ves al contingut principal

Bojos per informar-nos a TV3 (#adoctrinament)

Concert per la Llibertat












El dependentisme, a la desesperada, utilitza cada vegada termes més forts. Descaradament, ara van al vocabulari de traç gruixut. A traure de mare qualsevol anècdota. Es tracta d'un procés d'autovictimització que els ve directament del subsconscient i que delata el seu sentiment d'inferioritat. A aquestes alçades ja se saben clarament perdedors. Perquè passen els dies, les setmanes, els mesos i no defallim. Al contrari, cada passa que fa la societat civil catalana és més ferma, més multitudinària, més massiva que l'anterior. I el buit de l'oferta espanyola, en contrast, és esfereïdor. En aquest context, darrerament, una de les paraules que més agrada al dependentisme és adoctrinament. Se suposa que el país, que la gent som ramat que es pot conduir per allà on vulguin els qui s'han inventat aquest procés. Que la Televisió nacional catalana està dirigida com a caixa de ressonància pel Govern que ho controla tot. L'argument, fredament considerat, és del tot demencial, a més d'un insult a la intel·ligència dels catalans, semblant a aquell que el patriota Celestino Corbacho va dedicar fa unes setmanes als seus conciutadans de l'Hospitalet de Llobregat.

Adoctrinament, sí. I què més. Amb TV3 el que succeeix és exactament al contrari. La gent busca desesperadament informar-se en un mitjà del país. Que vegi el món i el que ens afecta en clau catalana. I per això acaba massivament a la televisió pública catalana. I els termes de la qüestió cal definir-los a l'inrevès. Els espectadors no són adoctrinats per TV3: busquen com bojos, rabiosament, ser informats per TV3. Tenen una oferta riquíssima formada per sis cadenes de televisió espanyoles mes les dues de la xaladura d'ultradreta. I, en canvi, es queden a la nostra. I la trien perquè adopta la visió que ells més s'estimen. La darrera enquesta del CIS (espectacular novament a l'hora de retratar un moviment cap a la plena sobirania que ja és del tot irreversible a la societat catalana), a la pregunta 15b, ho deixa ben clar: fins a un 56% dels catalans trien lliurement informar-se sobre la realitat política i electoral a través de les emissores de la CCMA. En canvi, TVE1, La 2, Canal 24 Horas, Antena 3, Cuatro, Telecinco i la Sexta sumen entre totes un 34,5%. Per manca de pràctica històrica, però, que els espanyols tendeixin a confondre adoctrinament amb tria lliure no ens ha pas d'estranyar gaire.

Comentaris

  1. Sí, sí. Jo també ho veig exactament així d'igual.
    És més, he fet proves d'anar a l'estranger televisiu i gairebé immediatament em trobo amb una xuleria, superficialitat i emotivitat negativa del catastrofisme, de novel·la rosa degradada que em fa fugir a tot drap. Si intentes trobar un "Sense ficció", un "30 minuts", etc. i, saltant cap a l'humor, amb el "Polònia", et trobes amb uns documentals buits de contingut i d'un dramatisme lacrimogen barat que a mi em repugna; allà, tampoc no els trobo bon humor, són insults vulgars, o senzillament vulgaritats llastimoses. En definitiva, amb molt, TV3 té un plus de qualitat que no té pas cap altre TV del mal estat espanyol. A sobre, TV3 no adoctrina pas gens ni mica ningú en cap sentit. Arriben fins el punt que de vegades fan perdre la paciència d'un sant en veure la exagerada neutralitat informativa. I, ha de ser així! Es nota que vigilen enormement, molt, de no trepitjar cap ull de poll en cap sector espanyolista ni polític encara que siguin de casa nostra mateixa.

    ResponElimina
  2. Cal recordar avui que durant tota, dic bé, tota, la seva història, TV3 ha estat un cau socialista consentit per CiU. La descomposició dels socialistes catalans avui els incapacita ja per a controlar res d'envergadura avui, però no és sobrer recordar-ho.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.