Ves al contingut principal

Candidatura unitària? (#JuntsaEuropa)

Sabadell
Des d'aquest bloc sempre he defensat la transversalitat, la pluralitat que suma, del nostre moviment independentista. És encara, ha estat sobretot, la seva força. A molts els costa assumir-ho, però només perquè abasta un amplíssim espectre ideològic, des d'una part d'Unió a la CUP, el sobiranisme que vol un Estat propi per a Catalunya pot reeixir. És majoritari. Compte amb empetitir-lo si l'objectiu real que busquem és que mantingui l'hegemonia política i la majoria social que ens ha costat tants i tants anys guanyar-nos a pols, tot s'ha de dir, més per demèrit de l'adversari que per virtut nostra. Cal doncs que l'independentisme continuï expressant-se en tota la seva pluralitat de matisos. I cal també que sigui capaç d'acordar algunes coses, només unes poques, en el camí conjunt cap a la llibertat. Un grup plural, en el qual destaquen des de l'Ernest Maragall a en Salvador Cardús, ha defensat aquests dies la constitució d'una candidatura unitària a les Eleccions europees del 25 de maig de 2013, sota la fórmula "Junts a Europa".

Crec, francament, que és una molt bona iniciativa. Oferiria a Europa un primer missatge potent de la persistència en la nostra voluntat d'autodeterminació. I, tractant-se d'un tipus d'elecció amb una participació habitualment modesta, la possibilitat que l'independentisme assolís un èxit aclaparador, resultat de la seva capacitat de mobilització actual, seria molt important. Un servidor votaria en aquest cas molt de gust una candidatura encapçalada per un independent (crec que encara ho és) com en Ramon Tremosa. Caldria, però, que els partits implicats tinguessin prou generositat com per acordar un repartiment just dels partits associats en les llistes, atenent tant als resultats actuals com a les expectatives que marquen les enquestes. Encara queden mesos per coure a foc lent la proposta. I no hi ha dubte que els esdeveniments de la tardor influiran decisivament. Si abans de Cap d'Any tenim data fixada per a la Consulta el 14 de setembre de 2014, el Pacte per la Llibertat signat per CiU i ERC s'haurà enfortit considerablement i no hi ha dubte que les possibilitats que la candidatura conjunta a les Eleccions europees prosperi seran molt més altes. De moment, wait en see. La llavor ja està plantada.

Comentaris

  1. És una molt bona notícia!
    Una candidatura unitària donarà imatge de realitat unitària i es farà molt visible.Està molt be!
    També avancem amb el tercer capítol del Pacte CiU-ERC de tenir Banc Públic Català.
    Això rutlla!!!

    ResponElimina
  2. Siiiiiiiiiii!!! Candidatura unitària!!! :-))

    ResponElimina
  3. Doncs jo no crec que sigui una bona idea. I donare l'argument del propi Ramon Tremosa, pero que tambe he sentit a altres eurodiputats. Les proximes eleccions europees seran molt importants ja que es decidira cap a quin cami ha d'anar Europa. I les propostes de les diferents coalicions europees on estan els partits catalans tenen diferents objectius. I per tant, si ens creiem europeus, cal que nosaltres tambe elegim entre les diferents opcions.

    Per altra banda, el que crec que si estaria molt be es que els diferents partits a favor del dret a decidir acordessin un programa conjunt al respecte. Es a dir, unitaris en la questio nacional, separats en la social. Crec que aixo seria facil d'entendre per a tot, dins i fora del nostre pais, i seria igual o mes efectiu.

    ResponElimina
  4. La candidatura unitària seria un cop decisiu per la llibertat. Perquè (com s'ha proposat) cada diputat electe podria defensar una posició diferenciada, d'acord a les propostes partidistes, però la llista seria única i s'emportaria gairebé tots els diputats a que el percentatge de vots de Catalunya dona dret (la participació a Espanya pot ser del 30/35% (abans 44%) i a Catalunya del 60% o més, i al ser la elecció sota llista proporcional de circumscripció única, això podria representar prop d'1/3 dels vots i quasi un quart dels diputats o sigui uns 10 al menys, amb 14 pel PP, 10 pel PSOE i 15 per altres, mentre que ara són 3 incloent el d'ICV, i a més el d'ERC es compartit amb diputats d'altres nacions peninsulars). A més tindria una avantatge important: cal comptar que ICV no hi voldria participar i el seu suport en aquesta elecció a Catalunya passaria a ser reduït (molts dels seus votants es decantarien per la candidatura unitària tot i que podrien guanyar 1 O 2 diputats pel pes d'IU), i empenyerien a la coalició més clarament cap a la independència. I recordem que en algunes eleccions europees els electors han castigat als governs votant al que més emprenyava a aquestos (HB, Ruiz Mateos...) i fins i tot podríem recollir vot jove i de protesta d'Espanya.

    ResponElimina
  5. Això només serà possible sota una forta pressió popular. Hi ha molta gent que, per penós que sembli, si una Catalunya independent ha de ser diferent a com pensa que ha de ser (ja sigui d'esquerres, de dretes, neoliberal, república popular, etc) prefereixen seguir com fins ara. A vegades perdo més temps argumentant amb aquesta gent que amb dependentistes i podrien perdre's un munt de vots.

    Quan arribin les eleccions cada partit prioritzarà la seva política sobre la Nació. Els d'esquerres prioritzaran la vesant social, els de dretes mantenir els privilegis i els nacionalistes espanyols diran el mateix pensant més en els premis que rebran d'espanya...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…