Ves al contingut principal

Controlar els recaptadors (#HisendaCatalana)

Diari de Setge del 30 de juliol de 1713 (dia 6).

Salou
Si no vaig errat, gairebé tothom coincideix en el fet que el dia D, el de la Declaració Unilateral d'Independència (que tots sabem que és on començarà tot de veritat), caldrà bàsicament assegurar dues coses en el dia després per començar a construir la República Catalana: controlar el carrer i disposar immediatament dels recursos fiscals dels catalans. Afortunadament, diversos grups fa mesos, anys, que treballen en la conscienciació de la necessitat de dir prou a l'espoli per la via de fet. És a dir, de pagar els nostres tributs directament a l'Agència Tributària Catalana. Es tracta de què l'ens, reforçat de mitjans, vagi aplegant el màxim d'informació d'institucions i persones físiques i jurídiques del país per preparar el dia de l'enlairament definitiu. Està molt bé com a entrenament. I, insisteixo, com a manera de denunciar internament l'espoli i de què aquí hi ha uns quants que no s'hi conformen, que s'hi enfronten.

Em pregunto, però, si no hem de preparar el dia D també des d'una altra perspectiva, diguem-ne, cent per cent pragmàtica. Potser diré una bajanada, però per preparar ben bé el trencament potser el que caldria es dissenyar ja, físicament, un desplegament de representants públics sobre el territori que aconseguís obligar les entitats financeres a transferir els diners recaptats a les seves oficines catalanes a l'Agència Tributària Catalana. Aquesta hauria de ser, naturalment, una de les primeríssimes disposicions que el Parlament de Catalunya hauria d'aprovar conjuntament amb la DUI. Perquè, que jo sàpiga, la gent, els contribuents, no van, no anem, a pagar els tributs a una finestreta de la Hisenda espanyola, sinó que aquella confia la recepció física del cobrament a les entitats bancàries. Entenc, doncs, que és aquest el fil amb Espanya que hem d'anar a tallar directament el dia D.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…