Ves al contingut principal

Disparar contra el Tricentenari amb armes rovellades (@JaumeReixach)

Diari de Setge del 31 de juliol de 1713 (dia 7).

Escut d'Espanya només amb les armes de Castella












L'article-diatriba contra el Tricentenari publicat fa uns dies per Jaume Reixach a El Triangle mereix sense dubte un comentari. Donaria per molt (ja hi tornarem, si cal), perquè és un veritable prodigi de sectarisme indocumentat ple de tòpics arnats. El senyor Jaume Reixach, s'autodefineix com a "periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d'El Triangle des de 1990". Afegeix, a més, que és (no com tu i jo, estimat lector, que som uns piltrafilles) "Militant de la causa per un Món millor", així, amb majúscules. Per començar, doncs, una premisa essencial. Si vol construir un món millor caldria potser que comencés pel que té més a l'abast, que són els seus articles d'opinió. I millor, en aquest cas, voldria dir amb un mínim de coneixement històric solvent. Sobta l'extraordinària lleugeresa amb la qual un senyor que es defineix com a periodista emet judicis sobre el passat sense matís, a tort i a dret. I com ho fa amb uns criteris historiogràfics que, com a mínim, caldria situar a principis dels anys setanta. La seva visió de les institucions catalanes d'època moderna s'ubica en els temps de Pedro Voltes Bou i coincideix curiosament amb la de la historiografia espanyola actual més conservadora. Menysté olímpicament tota la feina intel·lectual de trenta anys d'historiadors d'un perfil ideològic de militància en l'esquerra (en gairebé totes les seves sigles), des d'en Josep Fontana a l'Eva Serra, passant per l'Agustí Alcoberro, en Josep Maria Torras o en Joaquim Albareda.

Però més enllà de la incapacitat per entendre que tota societat es construeix històricament (en aquest cas, que som hereus de l'Espanya inviable que es va construir aleshores per dret de conquesta), i això és, d'entrada, el que tenim en comú amb els catalans de 1714, sobta la facilitat per contradir-se dins el seu peculiar esquema binari de bons i dolents (classe obrera contra oligarquies). Afirma, contundent (sempre contundent, sense matís), per referir-se a la Guerra de Successió: "quan hi ha una guerra, tots en som víctimes, excepte els generals i els traficants d’armes, que s’omplen les butxaques". Una afirmació falsa per encobridora: sempre hi ha vencedors no només econòmics i amagar-ho es posar-se de la seva part. Però, almenys, no seria tan deshonest presentar-ho en aquests termes si dos paràgrafs més tard no defensés commemorar la derrota del 26 de gener de 1939. També aleshores varem perdre tots? O ho van fer només alguns? El 1714 Catalunya va quedar en mans d'un règim despòtic que va procedir a eliminar les formes de representació protoparlamentàries existents que el poble havia defensat a ultrança (i els privilegiats, només arrossegats pel coll). Precisament, les que portaven a la modernitat política d'Anglaterra i els Països Baixos. El 1714 va perdre el poble i va guanyar l'absolutisme polític castellà i l'aristocratització de la societat catalana. Entenc que a vostè, que "Milita per un Món millor" d'anarquisme, socialisme i comunisme, li costi posicionar-se, però ara, com aleshores, toca triar partit. O amb el poble resistent o amb la noblesa que fuig.

P.S. Sobre el recurs demagògic a la despesa del Tricentenari, només un detallet: recordeu que és just equivalent a la partida aprovada fa uns dies per a recanvis de tancs de l'exèrcit de l'Estat que va néixer de la victòria borbònica de 1714.

Comentaris

  1. A l'últim programa de singulars van dir les xifres comparades amb la celebració de la Pepa (constitució) i dels fets del 2 de maig a Madrit on es veia que les altres havien tingut pressupostos molt més elevats. Suposo que es pot recuperar per tv3 a la carta.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…