Ves al contingut principal

El privilegi d'una confiscació (#PapersSalamanca)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)
Només els catalans, amb un desgast en el qual no cal insistir, ens hem trencat la cara des de fa trenta anys per recuperar la documetació que els escamots de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD) va confiscar en el moment de l'ocupació dels territoris desafectes el 1939. Fa pocs dies el nét d'un dels afectats per aquelles confiscacions documentals, un senyor que viu a Madrid, va agafar l'AVE per desplaçar-se al nostre país i recuperar, vuitanta-quatre anys més tard, alguns documents identificatius i correspondència personal del seu avi. Emocionat, la va rebre i va tornar a la tarda cap a la capital d'Espanya. El seu avi havia participat, em penso que destinat per una de les organitzacions de la reraguarda, en l'atenció als nombrosos refugiats a Catalunya, procedents d'Espanya, durant els darrers mesos del conflicte civil. Abandonà el país per la frontera dels Pirineus, deixant els seus efectes personals a l'abast de la confiscació de l'exèrcit i la policia franquista.

És un cas ben curiós. Diria que simptomàtic de la pervivència a Espanya de majories socials, polítiques i mediàtiques que fan aconsellable sortir corrents el més ràpid possible. Si aquell home hagués estat a Madrid o a qualsevol altre punt d'Espanya fins al final dels combats i la confiscació s'hagués produït fora de Catalunya, els seus descendents (l'unic fill viu, massa gran, ja no ha pogut desplaçar-se ara fins a Barcelona) no hauria pogut recuperar la documentació personal i familiar de l'avi, que romandria (vulguin o no els afectats) al Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca). Tè gràcia, ens hem trencat la cara durant trenta anys fins i tot per permetre que alguns dels seus hagin pogut recuperar la documentació que els va ser confiscada per la dictadura feixista. Un exemple de com la nostra pugna amb l'Estat espanyol té un enorme component de superioritat moral. I ara, a preparar-nos per retornar documentació catalana cap a Salamanca en els propers mesos...

Comentaris

  1. Que cal retornar els documents de Salamanca???!!!

    Ara, amb el tema que toques avui, d'incongruències de les guerres, el meu pare va acollir a la seva feina diverses persones que en van ser víctimes. N' hi va haver un nascut a ja no recordo en quin poble d'Espanya que va anar de presó en presó fins arribar en un camp de concentració al mig de la Sibèria, com aquell escriptor (Soljenitzin?). No va es veure capaç d'escriure res perquè era molt primitiu i, encara que havia après rus, alemany, francès i no sé què més, no volia recordar res. Quan ens obria la boca, començava a tartamudejar i acabava desfet. Vull dir que com aquest avi que dius i que va descobrir els documents del seu parent a l'ANC, n'hi ha molts més que han quedat en un anonimat total dels que mai no se'n podrà saber mai res.

    ResponElimina
  2. Hem de retornar els documents a Salamanca??
    Perquè?? Que no eren nostres??

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…