Ves al contingut principal

En les dures rampes del nostre Tour particular (#Procés)

Aldover (Baix Ebre)
Com cada any el Tour de França ens assalta les tardes de juliol, a l'hora de la migdiada. És sense dubte un dels grans esdeveniments esportius de l'any, particularment en un estiu com el present, sense Mundial de futbol ni Jocs Olímpics. En aquesta edició no hi estic gaire al cas. Però perdoneu que, aprofitant-ho, torni amb un símil d'un apunt publicat fa uns dies: em vaig agradar a mi mateix i volia aprofundir-hi. Recordar les etapes mítiques d'alta muntanya al Tour (per cert, grandíssima tasca de les assemblees locals de l'ANC, omplint d'estelades el pas de la ronda gal·la pels Pirineus!) m'ha portat al cap una imatge que em sembla molt aplicable al moment actual del procés sobiranista. En els ports de categoria especial, quan arriba el moment decisiu, l'aspirant que troba prou força a les cames ataca amb totes les seves energies, sigui per guanyar aquella etapa de prestigi, sigui per atacar la classificació general.

L'arrencada és brutal. I aleshores els perseguidors han d'intentar agafar-li l'estela per a no despenjar-se. Aquells moments, normalment alguns segons, són decisius. Si els de darrera aguanten, qui va al davant difícilment pot aguantar un esforç continuat, de molts quilòmetres, per deixar-los enrera. Si no resisteixen l'esforç, si aixequen el peu, l'escapat pot iniciar aleshores en solitari la seva ruta cap a la meta a d'alt del port. L'11 de setembre de l'any passat va ser l'arrencada. Potentíssima. D'una força descomunal. Passats els primers segons de confusió, l'establishment català va saltar, pedalant amb tots els mitjans, per perseguir el sobiranista escapat. Des d'aleshores, s'ha mantingut enganxat a roda. Les eleccions del 25-N, fins i tot, li van permetre albirar la possibilitat de frenar definitivament l'avançada. Però no ha estat així. Passen els mesos i la demoscòpia científica i la casolana, la del dia a dia, la del bar i l'oficina, demostren que el procés va endavant perquè no hi ha cap altra alternativa viable. I ens tornem a mobilitzar massivament al Concert per la Llibertat. I en la Via Catalana. I els nostres perseguidors exhausts i desmoralitzats per la nostra constància comencen a despenjar-se definitivament. No poden. I encarem les darreres rampes que ens separen de la victòria.

Comentaris

  1. Sí, està molt be la comparativa, molt bona.
    Hi hauríem d'afegir en Miquel Poblet, ciclista d'alta competició, que en època ja llunyana i sense cap mena de dopatge, ho guanyava tot. Serien el parell Mas-Junqueras actuals. Però, alerta!, que posats a deixar-nos engullir per una desmemoria provocada per immediateses i trivialitats, ja no recordem gens ni mica les proeses fent cims d'arreu del món, sobretot dels Himalaies, el trio format per Jordi Pons, Anglada i Civis! Aquests mereixen que algú amb més possibilitats els faci un reconeixement molt clar. I, sobretot, molt per damunt de tot, que els actuals periodistes de nova fornada aprenguin una mica d'història abans de comentar coses tan plenes d'ignorància.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…