Ves al contingut principal

L'ensorrament del tanquem els ulls (#Espanya)

Concert per la Llibertat









Sóc dels impacients. Conscient que cada minut que passa sense un Estat propi i la gestió dels nostres recursos provoquem un patiment ingent i profundament injust a milers i milers dels nostres conciutadans. Per això, cal que els polítics del país posin fil a a l'agulla d'una vegada. De moment, la notícia que la nova Llei de Consultes no referendàries accelera el pas i es tramitarà per via d'urgència al Parlament del Principat és una dada indubtablement positiva. Sembla que la del 14 de setembre de 2014, més que no pas la de la primavera, es va configurant com "la data". Els efectes polítics sobre el procés del pas dels temps provoquen molts dubtes entre els independentistes. Sóc dels qui pensa que, insisteixo, a pesar de l'immens patiment que provoca socialment, de fet, l'està solidificant i vigoritzant. La teoria del soufflé s'ensorra. Si persistim, guanyem. I això es manifesta no només en el nivell de provocació i d'insult que ens ofereixen cada dia els nostres adversaris, sinó en la seva consciència creixent, manifestada ja públicament, que cal afrontar "el problema". Fins i tot conspicus opinadors del règim com ara Màrius Carol defensen ja la necessitat de fer-ho.

Sí, senyors, comencen a admetre que l'estratègia de mirar cap a una altra banda, que ja se'ns passarà, no fa sinó confirmar, contràriament a allò que havien previst, l'engreix de l'independentisme, l'únic futur que està abonant arguments. En aquesta clau cal entendre, si més no en part, els moviments a la dreta per descavalcar un president absent i substituir-lo per un altre de proactiu en la qüestió catalana, una de les derivades, sense dubte, de l'esclat de l'anomenat cas Bárcenas. I a l'altra banda, l'esquerra espanyola comença a manifestar clarament també la necessitat d'encarar de fit a fit el problema, sigui en la ploma del catedràtic Javier Pérez Royo i el seu referèndum permanent, sigui en la versió més àcida del mateix editorial del diari El País de fa pocs dies. La conclusió: en els mesos que venen s'acaba l'impasse i tornarà a activar-se la fase més àlgida de la confrontació. I nosaltres a la nostra, demostrant al món el proper Onze de Setembre que som els de baix els qui marquem el tempo d'un procés que ja no té marxa enrere.

Comentaris

  1. Una majoria d'espanyols -penso- s'havia cregut la mentida que tot plegat era un eixelebrament de Mas. Els resultats de les últimes eleccions ja van ser, per ells, una galleda d'aigua freda. La nostra persistència els està fent caure del cavall.

    ResponElimina
  2. Sí, sí, és així, efectivament.
    Tal com diu en David també, arreu d'Espanya se'ls comença a caure el vel informatiu i ja sospiten que hi ha gat amagat. Per exemple, en termes d'Espanya i enmig del merder polític del PP, no és gaire sospitós que hagin enviat el reietó del mal estat espanyol al Marroc?, o és que se n'ha volgut allunyar? Perquè, esclar, no crec que vulguin fer alguna cosa intel·ligent com tornar els territoris arrabassats del Marroc o dir que el Sahara té dret a decidir el seu destí, no?
    Tots sabem que dins dels càlculs matemàtics, quan el plantejament de la solució és bo, la seva execució del resultat es fa molt ràpid. Doncs això, tot quadra.
    Hauríem de ser molt inútils per no aprofitar-ho!!

    ResponElimina
  3. Ara que s'acosta el 11 de setembre tornarem a avançar una mica, sembla que només fem veritables passos quan es la diada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, home! En tots aquests 300 anys, potser és la primera vegada, després d'aquells pocs anys abans del 36, que s'està fent molta, però que molta feina de rerefons! Seria molt interessant saber quanta gent hi està treballant cada dia o setmanalment per aconseguir la nostra llibertat definitiva. Molta gent. Però molta. El que passa és que quan és la Diada, llavores ja és com la trobada del dia de Nadal amb tota la família! Ho petem tot! Bravo per tots, des del primer fins l'últim i passant pel Granollacs, sí!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…