Ves al contingut principal

L'ensorrament del tanquem els ulls (#Espanya)

Concert per la Llibertat









Sóc dels impacients. Conscient que cada minut que passa sense un Estat propi i la gestió dels nostres recursos provoquem un patiment ingent i profundament injust a milers i milers dels nostres conciutadans. Per això, cal que els polítics del país posin fil a a l'agulla d'una vegada. De moment, la notícia que la nova Llei de Consultes no referendàries accelera el pas i es tramitarà per via d'urgència al Parlament del Principat és una dada indubtablement positiva. Sembla que la del 14 de setembre de 2014, més que no pas la de la primavera, es va configurant com "la data". Els efectes polítics sobre el procés del pas dels temps provoquen molts dubtes entre els independentistes. Sóc dels qui pensa que, insisteixo, a pesar de l'immens patiment que provoca socialment, de fet, l'està solidificant i vigoritzant. La teoria del soufflé s'ensorra. Si persistim, guanyem. I això es manifesta no només en el nivell de provocació i d'insult que ens ofereixen cada dia els nostres adversaris, sinó en la seva consciència creixent, manifestada ja públicament, que cal afrontar "el problema". Fins i tot conspicus opinadors del règim com ara Màrius Carol defensen ja la necessitat de fer-ho.

Sí, senyors, comencen a admetre que l'estratègia de mirar cap a una altra banda, que ja se'ns passarà, no fa sinó confirmar, contràriament a allò que havien previst, l'engreix de l'independentisme, l'únic futur que està abonant arguments. En aquesta clau cal entendre, si més no en part, els moviments a la dreta per descavalcar un president absent i substituir-lo per un altre de proactiu en la qüestió catalana, una de les derivades, sense dubte, de l'esclat de l'anomenat cas Bárcenas. I a l'altra banda, l'esquerra espanyola comença a manifestar clarament també la necessitat d'encarar de fit a fit el problema, sigui en la ploma del catedràtic Javier Pérez Royo i el seu referèndum permanent, sigui en la versió més àcida del mateix editorial del diari El País de fa pocs dies. La conclusió: en els mesos que venen s'acaba l'impasse i tornarà a activar-se la fase més àlgida de la confrontació. I nosaltres a la nostra, demostrant al món el proper Onze de Setembre que som els de baix els qui marquem el tempo d'un procés que ja no té marxa enrere.

Comentaris

  1. Una majoria d'espanyols -penso- s'havia cregut la mentida que tot plegat era un eixelebrament de Mas. Els resultats de les últimes eleccions ja van ser, per ells, una galleda d'aigua freda. La nostra persistència els està fent caure del cavall.

    ResponElimina
  2. Sí, sí, és així, efectivament.
    Tal com diu en David també, arreu d'Espanya se'ls comença a caure el vel informatiu i ja sospiten que hi ha gat amagat. Per exemple, en termes d'Espanya i enmig del merder polític del PP, no és gaire sospitós que hagin enviat el reietó del mal estat espanyol al Marroc?, o és que se n'ha volgut allunyar? Perquè, esclar, no crec que vulguin fer alguna cosa intel·ligent com tornar els territoris arrabassats del Marroc o dir que el Sahara té dret a decidir el seu destí, no?
    Tots sabem que dins dels càlculs matemàtics, quan el plantejament de la solució és bo, la seva execució del resultat es fa molt ràpid. Doncs això, tot quadra.
    Hauríem de ser molt inútils per no aprofitar-ho!!

    ResponElimina
  3. Ara que s'acosta el 11 de setembre tornarem a avançar una mica, sembla que només fem veritables passos quan es la diada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, home! En tots aquests 300 anys, potser és la primera vegada, després d'aquells pocs anys abans del 36, que s'està fent molta, però que molta feina de rerefons! Seria molt interessant saber quanta gent hi està treballant cada dia o setmanalment per aconseguir la nostra llibertat definitiva. Molta gent. Però molta. El que passa és que quan és la Diada, llavores ja és com la trobada del dia de Nadal amb tota la família! Ho petem tot! Bravo per tots, des del primer fins l'últim i passant pel Granollacs, sí!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…