Pocs, però victimitzats (#dependentisme)

Concert per la Llibertat
El pas dels mesos i la solidesa social (amb els consegüents marcadors demoscòpics) de l'aposta massiva del nostre país pel Dret de Decidir i clarament majoritària per constituir un nou Estat comencen a provocar efectes greus en la moral dels nostres adversaris. Se saben, cada dia més, minoria. La comprovació que les campanyes de la por i la mentida sobre les conseqüències del procés no funcionen, els porta a assajar noves vies de resposta a la desesperada. Fa setmanes que hem entrat en la fase de la victimització. Es tracta d'aprofitar qualsevol anècdota per convertir-la en categoria i escenificar públicament una suposada persecució violenta a Catalunya contra els dependentistes. Només cal llegir subproductes periodístics com aquest article a l'Abc de fa uns dies, muntant estrictament sobre el fum, per observar-ne els detalls altament intoxicadors de la campanya, que repeteixen tots els mitjans escrits i televisius de la Caverna a raig.

Però aquest paper dels mitjans ve reforçat, a més, per una pujada de to notable de les intervencions polítiques en general i parlamentàries en particular dels representants del dependentisme. Es tracta d'utilitzar sempre paraules gruixudes, grandiloqüents, maximalistes. D'elevar la temperatura de la cassola tant com sigui possible. De generar tensió. De dividir sense treva a base d'acusar els altres de divisors. De crispar acusant els altres crispadament de crispadors. A veure si així algú s'espanta. Com gairebé totes les estratègies que hem vist en escena fins ara per part del dependentisme, però, crec que aquesta només arriba als convençuts d'Espanya endins. En canvi, qualsevol que visqui en aquest país sap que no s'hi respira al carrer, a la feina, a les famílies cap mena de clima de violència latent. Que aquí, de fa molts anys, al nostre país, gairebé l'única violència l'ha posat el feixisme de caire espanyolista. Però, per si de cas, per no fer-los un favor, cal que actuem amb suprema intel·ligència i no els donem cap, però cap mena d'argument, d'excés, que ells puguin fer seu per a aquesta nova campanya de victmització. No els ajudem en cap cas.

Comentaris

  1. Molt assenyat.
    Esclar que pel meu sogre, de 87 anys, som una colla de cagats. Que ell si ara tingués la meva edat o menys, ja estaria al carrer cremant tot el que se li posés per davant... Abraonat, sí; però sense reflexió. Aquest va ser el problema, al meu entendre, de l'època d'en Companys i cia. Tot venia, cal dir-ho, del moviment de revolta industrial ajudat per un comunisme molt interessat amb que tot caigués per poder entrar per la cua occidental d'Europa.
    Ara estem en una altra època: la de l'estratègia del joc d'escacs. Molta reflexió i mirar amb lupa on poses cada peu. Sabem que seguim essent el contingut de l'entrepà nacionalista hispano-francès. Per tant, per poder-nos-en sortir amb èxit ens cal ser molt prudents, no mirar enrere, i molt valents.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas