Ves al contingut principal

"Que se van, que se van" (#ConcertLlibertat)

Concert per la Llibertat








Aquelarrus est. Suposo que a aquestes alçades ja està gairebé tot dit. Han passat 24 hores d'un d'aquells moments que restaran fixats per sempre en la memòria d'uns quants milers de catalans. I atès que, en els quatre anys d'existència d'aquest bloc sempre ho he fet, en els grans esdeveniments del país, no m'estic de fer la meva valoració personal (brevíssima) del gran concert de dissabte al Camp Nou. Encara que sigui interrompent la commemoració de la Junta de Braços de 1713. L'he volgut titular amb aquella expressió mítica de les transmissions en castellà de les grans proves ciclistes, per descriure aquell moment en el qual el més fort (ara ho sabem, el més dopat) abandonava el grup en l'ascensió d'algun dels mítics ports que salpebraven la carrera i començava a guanyar terreny inexorablement. tot i l'intent d'evitar-ne el distanciament per part del grup perseguidor. Sí, senyors, marxem inevitablement. Com va dir en Peret (ahir una mica baix de revolucions) "Catalunya té molt poder". El de la gent. Les de dissabte van ser sis hores desiguals com a espectacle, però francament emocionants. Pel meu gust, Lídia Pujol va posar el moment musical més sublim amb "País petit". El gran mural amb els Segadors, els castellers, Dyango, Peret, la Dharma i Brams, els de comunió màxima general.

Capricis de la casualitat vaig anar a seure (sense saber-ho), gairebé de costat d'uns amics. Però tret d'aquest caprici de l'atzar em va sorprendre no trobar-hi gaires coneguts. Fantàstic. Això vol dir que cada vegada som més, molts més. La reacció dels mitjans espanyols ha estat una nova passa en el nostre camí de llibertat: s'han negat a interpretar honestament el que passa una vegada més, del "deliri" de Pedro J. Ramírez a la kafkiana formulació d'un Marhuenda per al qual l'independentisme pateix un "entestament a convocar actes multitudinaris". La cantada final, una metàfora perfecta: "Tossudament alçats". Un nyap de cançó (amb perdó, que ja haureu suposat que no sóc molt d'en Llach), però certament descriu amb gran exactitud el punt on som. Com va dir ahir el gran Jordi Graupera, reprenent un altre símil esportiu, la constatació que no canviaran la nostra voluntat des dels despatxos. Gairebé un any després de la gran manifestació de l'Onze no se'ns passa. No ha estat una foguerada. Som en un camí sense retorn. En l'escala definitiva cap a la llibertat. La possibilitat no sé si de canviar-ho tot, però sí moltes, moltíssimes coses. Per justícia i dignitat. I la nostra tossuderia, la resistència de l'escalador, els fa ja molt de mal a les cames. Els desanima de poder (per)seguir-nos. I aleshores marxem.

Comentaris

  1. Ja, ja!, quin sentiment que transpires!!
    Sí, esclar, no hi vàrem ser la Roser i jo pel motiu per tots conegut: Finalment, ja m'han donat data per operar-me el meu peu dret tan malmès. Tot un símbol! No és qüestió de castigar-lo més aixecant-me, caminant, estant dret, si cal, una hora, etc.
    Això en recorda que quan el retorn d'en Tarradellas, i amb tot el seguiment fotogràfic que en vaig fer, un altre fotògraf amic meu, em va recriminar que jo no hi era a la foto seva i que, per tant, no hi havia anat a la mani d'arribada del mister. Malament si ens trobéssim tots en alguna mani! Malament perquè seria indicatiu de que hi havia molt poca gent...
    A la mateixa hora del Concert, un fill meu tocava amb un altre grup. Ja ho tenien concertat de molt temps enrere i haurien estat penalitzats si no hi participaven. Doncs bé, els qui els havien contractat es lamentaven de que no hi havia anat ningú, cosa que ja els ho havien advertit el grup. En fi, hi havia molta més gent a fora participant del Concert que els que hi eren dins. Segur!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…