"Que se van, que se van" (#ConcertLlibertat)

Concert per la Llibertat








Aquelarrus est. Suposo que a aquestes alçades ja està gairebé tot dit. Han passat 24 hores d'un d'aquells moments que restaran fixats per sempre en la memòria d'uns quants milers de catalans. I atès que, en els quatre anys d'existència d'aquest bloc sempre ho he fet, en els grans esdeveniments del país, no m'estic de fer la meva valoració personal (brevíssima) del gran concert de dissabte al Camp Nou. Encara que sigui interrompent la commemoració de la Junta de Braços de 1713. L'he volgut titular amb aquella expressió mítica de les transmissions en castellà de les grans proves ciclistes, per descriure aquell moment en el qual el més fort (ara ho sabem, el més dopat) abandonava el grup en l'ascensió d'algun dels mítics ports que salpebraven la carrera i començava a guanyar terreny inexorablement. tot i l'intent d'evitar-ne el distanciament per part del grup perseguidor. Sí, senyors, marxem inevitablement. Com va dir en Peret (ahir una mica baix de revolucions) "Catalunya té molt poder". El de la gent. Les de dissabte van ser sis hores desiguals com a espectacle, però francament emocionants. Pel meu gust, Lídia Pujol va posar el moment musical més sublim amb "País petit". El gran mural amb els Segadors, els castellers, Dyango, Peret, la Dharma i Brams, els de comunió màxima general.

Capricis de la casualitat vaig anar a seure (sense saber-ho), gairebé de costat d'uns amics. Però tret d'aquest caprici de l'atzar em va sorprendre no trobar-hi gaires coneguts. Fantàstic. Això vol dir que cada vegada som més, molts més. La reacció dels mitjans espanyols ha estat una nova passa en el nostre camí de llibertat: s'han negat a interpretar honestament el que passa una vegada més, del "deliri" de Pedro J. Ramírez a la kafkiana formulació d'un Marhuenda per al qual l'independentisme pateix un "entestament a convocar actes multitudinaris". La cantada final, una metàfora perfecta: "Tossudament alçats". Un nyap de cançó (amb perdó, que ja haureu suposat que no sóc molt d'en Llach), però certament descriu amb gran exactitud el punt on som. Com va dir ahir el gran Jordi Graupera, reprenent un altre símil esportiu, la constatació que no canviaran la nostra voluntat des dels despatxos. Gairebé un any després de la gran manifestació de l'Onze no se'ns passa. No ha estat una foguerada. Som en un camí sense retorn. En l'escala definitiva cap a la llibertat. La possibilitat no sé si de canviar-ho tot, però sí moltes, moltíssimes coses. Per justícia i dignitat. I la nostra tossuderia, la resistència de l'escalador, els fa ja molt de mal a les cames. Els desanima de poder (per)seguir-nos. I aleshores marxem.

Comentaris

  1. Ja, ja!, quin sentiment que transpires!!
    Sí, esclar, no hi vàrem ser la Roser i jo pel motiu per tots conegut: Finalment, ja m'han donat data per operar-me el meu peu dret tan malmès. Tot un símbol! No és qüestió de castigar-lo més aixecant-me, caminant, estant dret, si cal, una hora, etc.
    Això en recorda que quan el retorn d'en Tarradellas, i amb tot el seguiment fotogràfic que en vaig fer, un altre fotògraf amic meu, em va recriminar que jo no hi era a la foto seva i que, per tant, no hi havia anat a la mani d'arribada del mister. Malament si ens trobéssim tots en alguna mani! Malament perquè seria indicatiu de que hi havia molt poca gent...
    A la mateixa hora del Concert, un fill meu tocava amb un altre grup. Ja ho tenien concertat de molt temps enrere i haurien estat penalitzats si no hi participaven. Doncs bé, els qui els havien contractat es lamentaven de que no hi havia anat ningú, cosa que ja els ho havien advertit el grup. En fi, hi havia molta més gent a fora participant del Concert que els que hi eren dins. Segur!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)