Ves al contingut principal

Tota una vida per tocar el cel amb les mans (#Llibertat)

Full volander de l'Onze de Setembre de 1966














No acabem de ser conscients (potser és impossible, en mig del dolor que ens provoca Espanya amb les seves retallades) del moment històric que vivim, afortunadíssims. Ens ho diem a nosaltres mateixos moltes vegades, però hi ha oportunitats concretes, moments fugissers, durant els quals hi veiem clar. Moments en què traiem el cap per l'abisme del temps. Després d'uns quants dies treballant a casa seva, l'activitat professional m'acaba portant a parlar "del tema" amb ella. És la vídua d'un dels màxims responsables del PSUC durant els anys de l'oposició antifraquista, la transició i la implantació de l'autonomia política. Tot i l'edat, conserva una mobilitat envejable, una lucidesa extraordinària, una espurna als ulls que d'aguna manera difícil d'explicar la fa propera. Fins gairebé el darrer minut ens hem limitat a parlar de la feina. M'he passat unes quantes hores al despatx del seu marit, imbuït dels documents que testimonien tants anys d'activitat política. Acabada la feina de tots aquests dies, tot neix d'una queixa genèrica sobre el país que se'ns queda a les mans. Que ens estan destruint. Que ens estan trinxant abans que pugui ser lliure.

Com passa ara tan sovint en les converses al carrer i a la feina, trencat el primer gel de la conversa, ens entenem perfectament. Tem un darrer espeternec espanyol que ens farà patir. Nascuda el 1922, va fer el primer ensenyament sota Primo de Rivera. I després la Guerra terrible. I el 1939 angoixant, amb l'intent d'arranar tot el que recordés ni que fos remotament la C de Catalunya. I l'ensorrament de la bella Universitat que s'havia construït als anys trenta. I mantenir una repressió brutal fins a finals dels cinquanta. I resistir. I deixar morir el dictador al llit perquè ningú prengués massa mal, que les ferides eren recents. I un pacte constitucional que els castellans malden per incomplir des del primer dia. Li dic que tot aquest camí tan llarg no ha estat balder. Que és el que permet que ara, potser per primera vegada a la història, la gran majoria de la nostra comunitat política ja sàpiga amb segura percepció que el país no té altra sortida que la independència. No hi ha alternativa. I cada passa que fa Espanya abona la necessitat de marxar. I parlem d'història. I del poc futur que li queda. Ha gastat tota una vida per poder tocar el cel amb les mans.

Comentaris

  1. Molt bonic i amb un punt de romanticisme que fa aquest escrit pugi de valor. És clar, s'entén tot. De qui parles i de totes les vicissituds viscudes durant tota aquesta vida de repressió.
    Lligant amb el tema d'avui, hi ha un sentiment que no l'acabo d'entendre. És aquest de diverses persones que "se senten tan catalans com espanyols". Nois, no puc! Mireu que a mi m'agrada posar-me en la pell de l'altre! Però, aquest aspecte no l'acabo de poder-me'l fer meu. M'he posat en pells d'assassins per poder comprendre el seu comportament; si vols, també de feixistes. Ho passes malament, però arribes a poder capir "el què de la tragèdia...". Però, amb sentir-se compartit per igual amb qui t'estima respecte de qui et fot clarament, no puc. Llavores, jo que sempre segueixo furgant, em pregunto si no serà que aquests tenen un sentiment de l'ètica massa laxe. No sé. Sé d'una persona a qui li és impossible distingir gaire el què és ètic i el què no. Llegint i rellegint, resulta que hi ha una mena de deficiència mental que no permet distingir coses que per a altres els és obvi. Llavores, hauríem de concloure que algunes opcions polítiques són de sanatori....???

    ResponElimina
  2. Llull: els qui diuen sentir-se tan catalans com espanyols són, simplement, espanyolistes amb una lleu mala consciència o que els costa tenir mentalitat de colonitzador, vés a saber. Cada cop són menys, això sí.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…