Ves al contingut principal

Tota una vida per tocar el cel amb les mans (#Llibertat)

Full volander de l'Onze de Setembre de 1966














No acabem de ser conscients (potser és impossible, en mig del dolor que ens provoca Espanya amb les seves retallades) del moment històric que vivim, afortunadíssims. Ens ho diem a nosaltres mateixos moltes vegades, però hi ha oportunitats concretes, moments fugissers, durant els quals hi veiem clar. Moments en què traiem el cap per l'abisme del temps. Després d'uns quants dies treballant a casa seva, l'activitat professional m'acaba portant a parlar "del tema" amb ella. És la vídua d'un dels màxims responsables del PSUC durant els anys de l'oposició antifraquista, la transició i la implantació de l'autonomia política. Tot i l'edat, conserva una mobilitat envejable, una lucidesa extraordinària, una espurna als ulls que d'aguna manera difícil d'explicar la fa propera. Fins gairebé el darrer minut ens hem limitat a parlar de la feina. M'he passat unes quantes hores al despatx del seu marit, imbuït dels documents que testimonien tants anys d'activitat política. Acabada la feina de tots aquests dies, tot neix d'una queixa genèrica sobre el país que se'ns queda a les mans. Que ens estan destruint. Que ens estan trinxant abans que pugui ser lliure.

Com passa ara tan sovint en les converses al carrer i a la feina, trencat el primer gel de la conversa, ens entenem perfectament. Tem un darrer espeternec espanyol que ens farà patir. Nascuda el 1922, va fer el primer ensenyament sota Primo de Rivera. I després la Guerra terrible. I el 1939 angoixant, amb l'intent d'arranar tot el que recordés ni que fos remotament la C de Catalunya. I l'ensorrament de la bella Universitat que s'havia construït als anys trenta. I mantenir una repressió brutal fins a finals dels cinquanta. I resistir. I deixar morir el dictador al llit perquè ningú prengués massa mal, que les ferides eren recents. I un pacte constitucional que els castellans malden per incomplir des del primer dia. Li dic que tot aquest camí tan llarg no ha estat balder. Que és el que permet que ara, potser per primera vegada a la història, la gran majoria de la nostra comunitat política ja sàpiga amb segura percepció que el país no té altra sortida que la independència. No hi ha alternativa. I cada passa que fa Espanya abona la necessitat de marxar. I parlem d'història. I del poc futur que li queda. Ha gastat tota una vida per poder tocar el cel amb les mans.

Comentaris

  1. Molt bonic i amb un punt de romanticisme que fa aquest escrit pugi de valor. És clar, s'entén tot. De qui parles i de totes les vicissituds viscudes durant tota aquesta vida de repressió.
    Lligant amb el tema d'avui, hi ha un sentiment que no l'acabo d'entendre. És aquest de diverses persones que "se senten tan catalans com espanyols". Nois, no puc! Mireu que a mi m'agrada posar-me en la pell de l'altre! Però, aquest aspecte no l'acabo de poder-me'l fer meu. M'he posat en pells d'assassins per poder comprendre el seu comportament; si vols, també de feixistes. Ho passes malament, però arribes a poder capir "el què de la tragèdia...". Però, amb sentir-se compartit per igual amb qui t'estima respecte de qui et fot clarament, no puc. Llavores, jo que sempre segueixo furgant, em pregunto si no serà que aquests tenen un sentiment de l'ètica massa laxe. No sé. Sé d'una persona a qui li és impossible distingir gaire el què és ètic i el què no. Llegint i rellegint, resulta que hi ha una mena de deficiència mental que no permet distingir coses que per a altres els és obvi. Llavores, hauríem de concloure que algunes opcions polítiques són de sanatori....???

    ResponElimina
  2. Llull: els qui diuen sentir-se tan catalans com espanyols són, simplement, espanyolistes amb una lleu mala consciència o que els costa tenir mentalitat de colonitzador, vés a saber. Cada cop són menys, això sí.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…