Ves al contingut principal

Un sopar qualsevol amb la meva família aragonesa (#noentendreres)

Frontera de la Ribagorça











Com cada any, des de fa ja uns quants, a casa hem celebrat un cap de setmana amb la família aragonesa. El passem al Sobrarbe, la terra (preciosa, espectacular) d'una part dels avis. És la manera de trobar-nos tots plegats, atès que la distància ho dificulta. Els tres fills dels meus avis, com tants altaragonesos, van passar per Barcelona als anys seixanta del segle passat, però només la meva mare en va fer el seu destí final. La discussió política, poc o molt, sempre ha format part de l'escenari de les nostres trobades. Així que "el tema" va planar a cada àpat fins a la traca final de dissabte a la nit. I, aleshores, patapam. No recordo exactament com va esclatar, però hi vam acabar dedicant una bona estona. No val la pena entrar en gaires detalls, com ara quan et diuen que no et deixaran entrar a Espanya i et culpabilitzen a tu, un mecanisme mental francament estrany, que sempre m'ha costat d'entendre. A diferència d'altres anys, quan anava a la defensiva, ara, el convenciment que anem bé, però molt bé, ha fet que no m'excités gaire. Tot molt tranquil, suau. Col·locar els missatges bàsics. Fins i tot diria "el" missatge.

De fet, bàsicament, el que els volia transmetre era el següent: si pensaven que era rellevant la nostra opinió sobre la relació amb Espanya o no. Dit d'una altra manera, si creien viable un estat en el qual la gent no hi fos per la seva lliure voluntat o això no tenia cap mena d'importància. Si era convenient la nostra adhesió lliure o no. Si pensen que pots voler continuar formant part d'un club del qual et diuen que has de formar part tant sí com no, per collons. I els he vist francament curtcircuitats. La caverna mediàtica ha llançat sobre tots plegats una sèrie de consignes que els impedeixen radicalment d'entendre la profunditat del que ha passat aquests anys a la societat catalana. Per a ells tot es redueix a una decisió enfollida d'Artur Mas i a la problemàtica de l'espoli fiscal. Per tant, només cal deixar passar el temps i esperar la caiguda del Gran Timoner i la millora de la situació econòmica. No entenen que la base, el substrat, és un problema medul·lar que afecta la dignitat d'una comunitat política que, després de tres-cents anys, torna a sentir-se senyora del seu destí. I com menys entenguin el que està passant, més difícil serà que apliquin les mesures adequades. Millor per nosaltres. I l'any vinent, si ens deixen entrar, hi tornarem.

Comentaris

  1. Aquesta família de l'Alt Aragó la coneixerem gairebé íntimament! Els podríem facilitar l'entrada a Catalunya amb passaport diplomàtic, almenys pels esforços de voler entendre. És que arribar, trobo jo, a parlar-ne tal ho expliques, trobo que ja és molt. Si admeten una conversa, ja els tens mig guanyats. El dilema està quan no hi ha manera de poder-ne obrir la boca perquè no hi ha la mínima intel·ligència comuna. Dilema si els vols seguir veient, esclar! On sap greu de veritat, és quan pots rebre alguna mena d'insult, de menyspreu, i trobar-te sense ni poder replicar intel·ligentment.

    ResponElimina
  2. :) M'ha encantat el post i sobretot el final!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…