Un sopar qualsevol amb la meva família aragonesa (#noentendreres)

Frontera de la Ribagorça











Com cada any, des de fa ja uns quants, a casa hem celebrat un cap de setmana amb la família aragonesa. El passem al Sobrarbe, la terra (preciosa, espectacular) d'una part dels avis. És la manera de trobar-nos tots plegats, atès que la distància ho dificulta. Els tres fills dels meus avis, com tants altaragonesos, van passar per Barcelona als anys seixanta del segle passat, però només la meva mare en va fer el seu destí final. La discussió política, poc o molt, sempre ha format part de l'escenari de les nostres trobades. Així que "el tema" va planar a cada àpat fins a la traca final de dissabte a la nit. I, aleshores, patapam. No recordo exactament com va esclatar, però hi vam acabar dedicant una bona estona. No val la pena entrar en gaires detalls, com ara quan et diuen que no et deixaran entrar a Espanya i et culpabilitzen a tu, un mecanisme mental francament estrany, que sempre m'ha costat d'entendre. A diferència d'altres anys, quan anava a la defensiva, ara, el convenciment que anem bé, però molt bé, ha fet que no m'excités gaire. Tot molt tranquil, suau. Col·locar els missatges bàsics. Fins i tot diria "el" missatge.

De fet, bàsicament, el que els volia transmetre era el següent: si pensaven que era rellevant la nostra opinió sobre la relació amb Espanya o no. Dit d'una altra manera, si creien viable un estat en el qual la gent no hi fos per la seva lliure voluntat o això no tenia cap mena d'importància. Si era convenient la nostra adhesió lliure o no. Si pensen que pots voler continuar formant part d'un club del qual et diuen que has de formar part tant sí com no, per collons. I els he vist francament curtcircuitats. La caverna mediàtica ha llançat sobre tots plegats una sèrie de consignes que els impedeixen radicalment d'entendre la profunditat del que ha passat aquests anys a la societat catalana. Per a ells tot es redueix a una decisió enfollida d'Artur Mas i a la problemàtica de l'espoli fiscal. Per tant, només cal deixar passar el temps i esperar la caiguda del Gran Timoner i la millora de la situació econòmica. No entenen que la base, el substrat, és un problema medul·lar que afecta la dignitat d'una comunitat política que, després de tres-cents anys, torna a sentir-se senyora del seu destí. I com menys entenguin el que està passant, més difícil serà que apliquin les mesures adequades. Millor per nosaltres. I l'any vinent, si ens deixen entrar, hi tornarem.

Comentaris

  1. Aquesta família de l'Alt Aragó la coneixerem gairebé íntimament! Els podríem facilitar l'entrada a Catalunya amb passaport diplomàtic, almenys pels esforços de voler entendre. És que arribar, trobo jo, a parlar-ne tal ho expliques, trobo que ja és molt. Si admeten una conversa, ja els tens mig guanyats. El dilema està quan no hi ha manera de poder-ne obrir la boca perquè no hi ha la mínima intel·ligència comuna. Dilema si els vols seguir veient, esclar! On sap greu de veritat, és quan pots rebre alguna mena d'insult, de menyspreu, i trobar-te sense ni poder replicar intel·ligentment.

    ResponElimina
  2. :) M'ha encantat el post i sobretot el final!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas